Anar al contingut

Dues mirades

L'amic i poeta Oriol Izquierdo em fa la següent reflexió: «¿I l'obsessió de voler saber què ha passat en comptes d'esperar a saber-ho? Les enquestes a peu d'urna responen a una patologia: Curem-nos-en». Té raó. Sabem (i aquest diumenge n'hem viscut un exemple diàfan) que l'únic resultat que compta és el de l'escrutini final. Això ho diuen -fent cas del manual- els perdedors i els guanyadors hipotètics del sondeig. Els primers, perquè compten que riuran els darrers, i els segons, perquè no hi ha res pitjor que celebrar una victòria que acaba essent un fracàs. I, tot i això, no podem deixar d'estar enganxats a la precipitació. És una patologia, com diu l'Oriol. Com que sabem que, en el moment de tancar els col·legis electorals, ja no hi ha res a fer, ja està tot dat i beneït, aleshores, en aquest afany d'avançar-nos als esdeveniments, desitgem saber què amaguen les urnes. Són aquells instants quàntics en els quals encara no és segur que el gat estigui viu o mort, o totes dues coses alhora. És dins la capsa -com el resultat de les votacions- amb tot un món de possibilitats per endavant.

Després es produeix un efecte pervers. Els que guanyaven amb el sondeig fan cara de perdedors quan se sap la veritat de l'escrutini. I a la inversa. La decepció del perdedor anunciat es torna alegria desbocada. No volem marge per a la sorpresa i resulta que és la sorpresa qui ens agafa del coll i ens estira les orelles.

0 Comentaris
cargando