Anar al contingut

El segon sexe

La literatura és perillosa

Najat El Hachmi

El poder sempre sospita dels llibres perquè atorguen als ciutadans l'arma de l'esperit crític

Llegeixo amb gust, devoro, la magnífica biografia que ha escrit Betsabé Garcia de Montserrat Roig. Per regla general m'agafo amb moltes precaucions els llibres que tracten vides d'escriptors, no els suporto quan són exploracions morboses de detalls íntims sense cap interès literari. Amb uns altres ulls és tot el contrari. En les seves pàgines s'hi plasma tot allò imprescindible per entendre encara més l'obra de l'autora de l'Eixample: el context històric en què va néixer i créixer, la seva formació, la seva evolució com a periodista, els temes que marquen el contingut de les seves creacions. Un dels encerts del volum és la descripció dels temps en què va viure Roig, els d'ella mateixa i els de la seva família. Un temps marcat, refresquem sempre aquesta memòria, per les dificultats de mantenir viva la cultura i la literatura catalanes després de la guerra.

Impressiona des del nostre present situar-nos en una època en què aquesta tasca de pura supervivència era duta a terme per iniciatives particulars, per persones que resistien -aquesta és la paraula, resistència-, resistien culturalment en reunions clandestines a les cases o a les rebotigues. Els autors nascuts en aquella època no podien simplement escriure per ser llegits pels seus conciutadans. Havien de descobrir la pròpia tradició, la pròpia llengua i literatura soterrades pel franquisme.

Poc s'ho hauria imaginat Montserrat Roig que el 2016, en plena democràcia, amb una Catalunya governada per una coalició independentista i una consellera d'Educació d'un partit catalanista, professors de literatura, escriptors i pares estaríem demanant que l'ensenyament de la literatura catalana no reculés a les aules. En parlava ahir mateix el company Jordi Puntí, de la proposta de Meritxell Ruiz de reduir les hores de literatura a batxillerat i deixar-les en dues setmanals per dedicar-ne una a la filosofia i de la petició que li fa el col·lectiu Pere Quart de frenar aquesta iniciativa. Diu el seu manifest de l'esmentat grup de professors de literatura catalana a secundària i la universitat: «En el camp de l'ensenyament, observem alarmats una tendència a la residualització de la literatura. Ara mateix, es volen reduir les hores de llengua i literatura del batxillerat, precisament quan es tracta de consolidar la formació de l'alumnat per poder accedir als estudis superiors. I, a més a més, es desvirtua i entrebanca la possibilitat de centrar un curs d'aquest nivell en els continguts literaris, tal com contempla el currículum, amb l'objectiu inconfessable de prioritzar el treball lingüístic per poder superar la prova de selectivitat».

Però no és nou ni exclusiu del nostre racó de món aquest atac i menyspreu a la literatura, sigui en la llengua que sigui. Sempre ha existit aquesta idea: la llengua és una cosa i la literatura n'és una altra i no cal llegir tant per dominar un idioma.

El cert és que la vinculació afectiva amb qualsevol codi lingüístic passa per força per la lectura de les seves obres literàries. Una llengua no té cap sentit sense allò que ha produït. Defensada així, sense contingut, potser sí que a la llengua catalana no li quedarà més remei que morir-se. La literatura ens permet ser conscients de la tradició en la qual estem inscrits, ens arrela, ens fa desenvolupar un sentiment de pertinença profund que va més enllà de qualsevol bandera o ideologia. Llegint Montserrat Roig, per exemple, ens fem nostra una parcel·la del moment històric que ella va viure, amb uns personatges concrets i una classe social determinada, també amb la importància de ser dones les seves protagonistes en un moment d'implosió del feminisme. Se'ns fiquen ben endins, els personatges ben construïts, i passen a ser una cosa pròpia, no estrangera. Un país que no defensa la seva literatura, no pot dir que defensi la seva llengua, per molt que així ho manifesti.

Però aquesta actitud no té res de sorprenent, de fet. El poder sempre ha posat la literatura sota sospita, no li interessa perquè proporciona als ciutadans l'arma més poderosa per demanar comptes als seus governants: l'esperit crític. Una massa de joves amb coneixements literaris és més difícil de manipular que una enganxada a les maquinetes des de petits, unes joguines que amb els mecanismes addictius de les màquines escurabutxaques els fan passar anestesiats l'etapa amb més força vital de la seva existència.

Un bon llibre fa entendre profundament la vida perquè n'ofereix una representació plena de matisos i, sobretot, desenvolupa una de les capacitats més importants en democràcia: l'empatia, l'habilitat de posar-nos en el lloc de l'altre. Cosa que porta, per força, a un robust i fonamentat sentit de la justícia.

0 Comentaris