Trons a Girona

La província és un territori fecund per a la literatura. En la província es construeix un espai ideal per a les passions ocultes, els desitjos frustrats i la misèria moral. La província funciona com un microcosmos, com un hàbitat reduït en el qual es pot percebre el moviment dels individus com si fossin cèl·lules que observem a través d'un microscopi, i és per això que la densitat de les emocions que s'hi viuen es pastosa i contundent. La província, quan es contempla a ella mateixa sense necessitat d'ensenyar-se, sense la idea de maquillar-se, se'ns apareix amb una rotunda mediocritat que no és entesa com a tal pels seus habitants sinó que és fruit de la reflexió que hi aboca el testimoni de qui la mira amb ulls crítics. Potser amorosos, també, però sobretot distants. Ciutats com Moscou o París són només un miratge que serveix per amagar l'amargor de la diària convivència a la província. El desig d'anar a la capital és l'afany d'abandonar el clos on tot és còmode i satisfactori, ordinari i vulgar, un país amable, bonhomiós i confortable.

És sota l'aparença de les formes que s'amaga el crepitar del foc, però quan la respiració s'altera per esdevenir un aparador del cofoisme, aleshores la província -que s'exhibeix i exalta el mal gust, que vol agradar, i agrada, perquè deixa de ser com era i es converteix en cartró pedra- es disfressa de provinciana exaltació de la mesquinesa i la lletjor. Amb el rímel corregut.