La governabilitat d'Espanya

¿Segueix viu Jon Snow?

El líder del PSOE ha lligat la seva sort a un acord amb Ciutadans que impedeix exactament el que diu que vol

4
Es llegeix en minuts
lpedragosa33655964 opinion   ilustracion   leonard beard160424190018

lpedragosa33655964 opinion ilustracion leonard beard160424190018

La meitat del món atrapada per Juego de Tronos està en suspens per saber si Jon Snow segueix viu. L’atenció aquí se centra a diagnosticar l’estat de salut política dels negociadors d’un govern quan esgoten les últimes hores disponibles. Excepte sorpresa, apunten al fracàs més gran de la classe política espanyola des de la recuperació de la democràcia. En un altre país europeu, els dirigents implicats estarien vivint les hores de la por, prèvies a una nova convocatòria electoral atribuïble a la seva incapacitat manifesta per al pacte; aquí, gairebé és perceptible l’alleujament per no haver de governar en condicions difícils, tant per la composició de qualsevol dels governs possibles com per les circumstàncies econòmiques i socials, agreujades per la crisi del dèficit públic.

Els electors van substituir el bipartidisme de la Transició per un doble bipartidisme a dreta i esquerra. Segons els sondejos, mantindran l’esquema de ser convocats novament. És el mínim càstig que els electors poden infligir als candidats, ratificar-se en el seu vot i proposar-los de nou la qüestió de fons: els pactes han de respondre als interessos electorals de les parts (a vegades, només als dels seus líders) o a les exigències immediates del país. Hi ha una resposta fàcil, a les dues coses; però es correspon als temps del bipartidisme perfecte o als països amb sistema electoral majoritari o de doble volta. Cal fer-se a la idea que no estem ni en una situació ni en l’altra.

    Per als partidaris de prioritzar els interessos electorals, una pregunta complementària: ¿és més perjudicial pactar amb un adversari ideològic que amb el rival electoral directe? I en aquesta línia: ¿quina consideració hauria de donar-se al pacte PSOE-Ciutadans? Potser el d’un modest èxit de la voluntat de diàleg, però amb trampa. Ideal per a Ciutadans en la seva aspiració de situar-se al centre, en el forat ideològic del dònut de la política, molt útil per poder ancorar fàcilment les ofertes dels uns o dels altres. El pacte Sánchez-Rivera està actuant en doble direcció. Al fer-los seus, els socialistes s’asseguren que el PP no pugui sumar els escons de Ciutadans, però aquest compromís és, a la vegada, la garantia que el PSOE no sumarà els seus amb els de Podem, per a satisfacció de Rajoy i dels barons de Ferraz.

    Pedro Sánchez va lligar la seva sort a un acord que impedeix exactament el que diu que vol. Si el PSOE cregués fermament que els problemes d’Espanya exigeixen un Govern de l’esquerra, optaria per pactar amb Podem, assumint el cost del suport dels independentistes. Per convèncer-se’n, només hauria de respondre’s a una qüestió senzilla: ¿és més urgent per als espanyols evitar les retallades socials de demà o pateixen més per la reivindicació secessionista d’ERC i CDC, de difícil concreció a curt i mitjà termini donada l’evident desorientació tàctica per la qual passen? A més, si el PSOE creu tenir en el federalisme una fórmula convincent per evitar la pretensió independentista, ¿quin temor pot haver-hi a col·laborar puntualment amb aquests grups? L’impacte que ha tingut la proposta d’En Comú Podem favorable al referèndum hauria de fer comprendre als socialistes els efectes benèfics de la sola perspectiva de diàleg.

Notícies relacionades

    La negativa del PSOE a rebre suports comprometedors l’enfronta al pacte amb el PP o a la còmoda abstenció en la investidura perquè els populars governin en minoria amb Ciutadans. La referència a la gran coalició (encara que sigui per passiva) va inevitablement associada al preu pagat pels socialdemòcrates alemanys per governar amb la dreta. Els antecedents d’aquesta decisió excepcional, ara mateix en vigor, es limiten a dos. Després de governar junts del 1966 al 1969, l’SPD va créixer un 3,4% en les següents eleccions, i després de l’experiència del 2005 al 2009 va perdre un 11%. En el primer cas hi havia Willy Brandt, i en el segon Schröder es va retirar després de perdre les eleccions i va deixar al capdavant de l’SPD al Govern mixt Steinmeier.

¿Té el PSOE un Willy Brandt? Té Pedro Sánchez, que després d’obtenir el pitjor resultat dels socialistes en unes eleccions generals no només no dimitirà (com hauria d’haver fet Mariano Rajoy) sinó que va reclamar per a ell tot el protagonisme, intentant aconseguir la presidència; sabent el mateix que sap avui, quines eren les línies vermelles, els prejudicis i l’aritmètica. L’única diferència és que s’ha assegurat repetir com a candidat davant unes noves eleccions. Un èxit per a ell, poc bagatge per al seu partit. Tret que prosperi una solució de compromís que no compti amb ell ni amb el president en funcions. Si Sánchez i els seus interlocutors fossin personatges de Juego de Tronos, estarien tots morts, com Stannis Baratheon. En canvi, apostaria que Jon Snow segueix viu.