Eleccions: per primera vegada...

Aquesta vegada sembla que hi ha en l'ambient una certa sensació d'incertesa, o més ben dit, una estranya barreja de resignació i curiositat. Qui ho diria, però la pregunta del milió és: ¿com serà aquesta pròxima campanya electoral? No deu ser perquè no hem vist campanyes electorals en els últims temps. El votant ha sigut cridat a les urnes set vegades en cinc anys i ha pogut votar de tot, eleccions generals, municipals, europees, autonòmiques catalanes. O ha pogut abstenir-se. Cal mencionar que la llei electoral no ha sigut modificada, ni la Loreg (Llei Orgànica General) ni la inexistent llei electoral catalana. I, en canvi, hem assistit a una substancial modificació del sistema de partits polítics, o per ser més exactes, de la seva representació en les institucions. I no sabem si ja s'ha decantat un nou sistema de partits -més fragmentat, més polaritzat- o si estem en això, a mig camí. Però, ¿què passa aquesta vegada?

Sembla que tenint en compte les enquestes la ciutadania en general està irritada amb el comportament dels polítics, i això hauria de portar a un increment de l'abstenció, diuen les enquestes, d'uns cinc punts. Però això no és gaire, cinc de cada cent votants se sumaran a l'abstenció, si el ressentiment és generalitzat, ¿per què encara voten tants? Per un altre costat, ¿quins senyals ens envien els polítics? Un de molt difús és que no saben gaire bé com enfocar la campanya electoral, fins al punt que tal responsable polític o tal altre apunta que «aquesta vegada» potser es podria escurçar la campanya, fins i tot suprimir-la, o «fer-la més barata». Sorpresa, no es pot escurçar perquè els terminis i imperatius de la campanya estan taxats en la llei, i seria original que per primera vegada tots els partits acordessin… ¡no fer campanya electoral!

Dues setmanes de silenci total. Seria espectacular. A part que el líder polític abans referit hauria de saber que no es poden canviar terminis -i no hi ha temps per modificar la llei electoral-, la sensació que es transmet és precisament que els partits temen aquesta campanya electoral perquè, diguin el que diguin o no diguin, els costarà vots. Albert Rivera ha sigut el primer a dir-ho: si els líders som el problema, hauríem de fer un pas enrere, encara que sabia molt bé que això tindria menys recorregut que un sospir.

Aquest temor a no saber què dir és el que és realment nou, encara que alguns simulin que no va amb ells. ¿Corrupció, papers de Panamà...? Rajoy va respondre amb un míting electoral com si fos el primer en quatre anys. El manual del director de campanya, aquesta vegada, està per escriure o ple de què no tornar a fer. Per exemple, prometre('s) no parlar de línies vermelles, com a idea-xoc està caducada del tot. Què no farem en cap cas, no negociarem això, no acceptarem això altre. Una actitud que ha bloquejat durant mesos tot indici de començament de principi d'acord. No adjudicar culpes i pecats de tota mena a l'altre, que resulten ser tots els altres menys un mateix. Anar amb compte amb el síndrome de la sobrerepresentativitat (i disculpin el barbarisme): només jo sé el que interessa a la majoria dels espanyols, dels catalans, de la gent, i ningú més ho sap perquè, ¡sorpreneu-vos!, els altres partits només miren pels seus interessos… ¡electorals! i/o partidistes!, com si això fos excepcional o reprovable en campanya electoral i dit pels mateixos partits. Com no ha de créixer l'escepticisme ciutadà si els que més denigren la democràcia representativa són els representants democràticament elegits per la ciutadania perquè paraules i comportaments no van de la mà. Sobretot perquè usen per atacar-se els conceptes de partidisme i electoralisme com el pitjor del pitjor.

A més, cal observar que en els últims cinc mesos, en aquest símil de debat polític, els interessats no han intercanviat arguments, idees, o possibles accions en relació amb pràcticament cap dels problemes actuals, interns i internacionals, i mirin que ha passat de tot i gairebé tot dolent. Terrorisme(s), la tragèdia europea dels refugiats, l'autodenigració de la mateixa Europa, dèficit i retallades socials, si estem entrant en un nou cicle de crisi financera global... Res.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Per omplir aquest buit ambiental, però, ens queden moltes coses: Aznar contra Montoro, la justícia (per fi) contra Rita Barberá, silenci considerable sobre Manos Limpias (¿per què s'ha trigat anys a entrar en el tema?), Panamà. En conclusió, com que d'eleccions n'hi ha d'haver, ¿què posaran els partits a la seva propaganda de campanya? ¿Què diran -i quines cares posaran- a les falques de ràdio i TV? Mai la temptació de l'abstenció serà tan gran. A veure si arriba l'estiu, i tothom se'n va de vacances.

Catedràtic de Ciència Política (UB).