MIRADOR

La barrera del 50%

Cap de les tres nacions del món occidental que han votat sobre la independència ha aconseguit el seu objectiu

2
Es llegeix en minuts
abertran33287000 barcelona 23 03 2016  rajoy asiste al acto de home160412134546

abertran33287000 barcelona 23 03 2016 rajoy asiste al acto de home160412134546 / Ferran Nadeu

Compte enrere cap a la desconnexió. Aviat faltaran 300 dies. Després 100. Ai, caram. ¿Preparats? Les lleis del nou estat ja ho estaran. Desobediència. ¡Ignició!... ¿I el combustible? Un petit detall. Si el dipòsit no arriba fins al 50%, el coet no s’enlaira. Es queda ben clavat a terra. Tan cert com si ho hagués dit Newton, però som hereus del Llull visionari, no del gran ­lògic.

    Uns en diran barrera, els altres maledicció, però el cas és que, primer el Quebec, després Escòcia i fa mig any Catalunya han topat amb el llistó del 50%. Cap de les tres ­nacions del món occidental que han votat sobre la independència ha aconseguit arribar al seu ob­jectiu final. Totes tres l’han vorejat, però cap de les tres ha superat el fatídic 50%. Ara bé, els nostres independentistes prossegueixen com si res, com si bastés la majoria de diputats, com si la desobediència parcial fos l’elixir màgic dels druides que tornarà invencibles els indòmits catalans, com si es pogués arribar al paradís de la república catalana passant per sota del llistó.

    Mentrestant, no se sent a parlar gens del procés constituent que hauria d’integrar una majoria democràtica força més sòlida. Mentrestant, el govern català fa la viu-viu en comptes de mostrar-se com a embrió del país modèlic. Mentrestant, descans de gran manifestació l’11-S. Mentrestant, les hosts d’Ada Colau es preparen per tornar a guanyar les eleccions generals i assegurar el grup propi al Congrés. ¿I si el 26-J l’independentisme recula en relació als resultats del 20-D, bons però un cop més insuficients? La pregunta que ningú formula en públic però és a la consciència de molts, i al subconscient de tothom, gira al voltant de la flexibilitat del calendari. ¿El compte enrere dels divuit mesos prossegueix amb total impertorbabilitat, aliè a les ­circumstàncies, o els impertèrrits conductors del procés deixaran de fer l’orni i es donaran més marge?

Notícies relacionades

    La resposta, segons tots els indicis, és que no. Prohibit defallir. Prohibit canviar el pas. Prohibit allargar el calendari per deixar pas a un procés constituent cívic capaç d’il·lusionar i sumar. Divuit mesos no són trenta-sis. Els catalans som inexorables. Si l’amable, i esperem que ja no tan desconcertat lector, té curiositat per conèixer una de les claus de la inflexibilitat, que la situïn en la pressa per fotre el camp de molts independentistes independents, i d’algun dependent d’altíssim rang, i tornar a la vida anterior, més tranquil·la i menys sotmesa a la disciplina dels partits, tan tirànica que senten com unes deixuplines.

    Newton admirava Llull, el primer filòsof que descriu la gravetat en termes precisos. Lluny de la pesada llosa de la lògica, l’independentisme s’apunta a la lleugeresa. És a dir, a la volatilitat.