INTANGIBLES
El fòrum de Davos i la guerra de les galàxies
El Fòrum Econòmic Mundial (WEF) de Davos preveu pèrdues milionàries de places laborals a causa d’una quarta revolució industrial que està arribant a la seva maduresa però que ja era una realitat el 1973, quan Woody Allen, a El dormilega, avançava les infinites maneres en què la intel·ligència artificial (IA) i la robòtica (inclosos els cotxes sense conductor) podien afectar la nostra vida, incloent-hi l’eròtica.
Però la robòtica, o la IA, no són les culpables de les conseqüències de la seva aplicació. A les tecnologies els passa el mateix que als ganivets de cuina, serveixen per pelar patates o per assassinar. Depèn de la intenció de qui els faci anar. El desenvolupament de Neo, un robot programat per a l’ensenyament d’idiomes, no és un imperatiu tecnològic sinó una inversió amb objectius que tenen l’origen en els temps en què Allen rodava la seva pel·lícula. El 15 d’agost de 1971, el president dels EUA Richard Nixon firmava el final dels acords de Breton Woods i abandonava el patró or per passar a un sistema de canvis fluctuants de divises que va provocar una enorme ampliació de diner fals. Això va originar una especulació massiva i globalitzada, buscant beneficis alts a curt termini. Una recreació del que Max Weber (1864-1920) va definir com «l’esperit del capitalisme», indiferent a tot el que no fos pura rendibilitat.
Als anys 70 del segle passat, el capitalisme comença una transformació, amb un punt àlgid als 90, quan per primera vegada a les grans corporacions els accionistes institucionals superen l’accionista individual, persona lleial a l’empresa on invertia els diners. L’accionista ho era com el de Telefónica, i tot i que no era un matrimoni de per vida s’hi assemblava bastant.
En el nou capitalisme, per contra, l’inversor institucional salta d’una opció de rendibilitat a una altra. El 1965, els fons de pensions nord-americans mantenien les seves accions a les empreses una mitjana de 46 mesos; l’any 2000 la mitjana era de 3,8 mesos. Els accionistes institucionals es converteixen en activistes vigilant les empreses perquè generin benefici ràpid al preu, entre altres coses, de guanyar en l’ús flexible de la seva mà d’obra. És a dir, institucionalitzant la incertesa laboral com a principi de gestió. En la pel·lícula La herencia, el gerent propietari li diu a la seva mare «he pactat amb el banc 150 acomiadaments», i la mare li replica «acomiada’n 200 perquè vegin que anem seriosament». O sigui, com més determinació a reduir personal mostrem, més inversió atraurem.
Ni els robots, ni la intel·ligència artificial són culpables de les pèrdues milionàries d’ocupació. Recolzar-se en una mena de determinisme tecnològic és una excusa fàcil per obviar la pregunta rellevant de per què vivim en un model econòmic que produeix riquesa a uns quants a costa de la incertesa i la precarietat laboral de molts.
R2-D2 no hi té res a veure amb aquesta guerra.
