El canvi al Magrib i Pròxim Orient

Dones, islam i internet

Les comunicacions en xarxa permeten una autoorganització femenina en els règims autoritaris

3
Es llegeix en minuts

Mentre els neoconservadors europeus i americans no deixen de satanitzar la societat iraniana, els resultats de les últimes eleccions parlamentàries a l’Iran han reforçat la posició dels reformistes de Hassan Rouhani. Els resultats definitius d’aquestes eleccions seran un nou indicador de les transformacions sordes que s’estan produint a la regió del Magrib i el Pròxim Orient. Uns canvis no sempre visibles, però amb un potencial revolucionari que no s’hauria de menysprear. Alguns dels factors que coincideixen són: intensa urbanització, alta proporció de població jove, emergència femenina i comunicacions globals.

Sovint, els canvis revolucionaris no es perceben com a tals. Referint-se a la força transformadora de les noves classes populars urbanes, el professor Jesús Martín-Barbero crida l’atenció sobre la paradoxa que ha sigut en la integració on ha pres forma la subversió: «Les masses volien feina, salut, educació i diversió; però no podien reivindicar el seu dret sense massificar-ho tot (...). La massificació era a la vegada,  i amb la mateixa força, la integració de les classes populars en la societat i l’acceptació per part d’aquesta del dret de les masses, és a dir, de tots, als béns i serveis que fins llavors només havien sigut privilegi d’alguns. I això la societat no ho podia acceptar sense transformar-se al mateix temps profundament. Però aquesta transformació no va prendre ni els trets ni la direcció esperada pels revolucionaris i llavors aquests van pensar que no hi havia hagut cap transformació» (Dels mitjans a les mediacions). Efectivament, les revolucions no sempre són el que sembla. O no són del tot evidents, o no solen coincidir de forma restrictiva amb els canvis polítics sobtats. Les transformacions socials més profundes no són epidèrmiques i requereixen temps de maduració. Així, una de les transformacions socials que més i millor ha modificat en sentit positiu el paisatge social al llarg del segle passat ha sigut l’accés de la dona a l’espai públic i els drets econòmics, culturals i polítics. És una transformació democràtica encara incompleta, però que contribueix decisivament a definir un canvi d’època. Quan al segle XIX es reivindicava el sufragi universal es donava per fet que l’univers polític era exclusivament masculí. No va ser  fins entrat el segle XX que les sufragistes van aconseguir els plens drets polítics per a les dones als països de més  tradició democràtica. Però ja al segle XXI, i amb diferents intensitats, la contradicció entre les reivindicacions democràtiques de les dones i l’autoritarisme patriarcal encara està molt viva a tot arreu. I és un dels fenòmens socials més rellevants als països de cultura política musulmana. De fet, és el principal antagonisme social. Particularment, als règims de fonamentació teocràtica.

La presa de consciència de les dones i la seva progressiva capacitat de mobilització i autoorganització no és aliena a l’educació i les comunicacions globals i en xarxa. Malala Yousafzai ja s’ha convertit en el feliç símbol de la lluita per l’accés de la dona al sistema escolar i l’educació superior. Al seu torn, les comunicacions globals permeten imaginar formes de vida més igualitàries i respectuoses amb la diversitat de gènere. Finalment, les comunicacions en xarxa permeten noves formes de mobilització i d’organització social menys jeràrquiques. No ha de sorprendre que les dones tinguessin un paper rellevant en la revolta egípcia. És molt significatiu el paper que van jugar els videoblogs de la jove activista Asmaa Mahfouz els mesos de gener i febrer del 2011 en l’inici de la revolta. Tan significatiu com la brutalitat amb què la policia va reprimir les manifestants de la plaça Tahrir.

Notícies relacionades

El món no viu una guerra de religions o un xoc de civilitzacions. El món viu un xoc entre tradició i modernitat en un ordre mundial marcat per desequilibris estructurals. Un xoc en què els joves i les dones dels països emergents són, a la vegada, víctimes i ferment de renovació, emancipació i democratització. L’autoritarisme oligàrquic i patriarcal necessita legitimar-se amb una interpretació arbitrària, esbiaixada i anacrònica de l’islam per justificar el seu despotisme. Al seu torn, els neoconservadors occidentals es troben còmodes reforçant la caricatura demoníaca de l’islam. La mostra més actual i vistosa és Donald Trump. Estem davant dos autoritarismes que es retroalimenten: el fonamentalisme islamista i el neconservadorisme occidental. Si un i altre aconseguissin imposar el seu programa, les possibilitats d’avançar cap a un esquema de pau i democratització al Magrib i el Pròxim Orient es reduirien de forma dramàtica. Tots seríem víctimes d’això, començant pels joves i les dones d’aquests països.