Sempre Messi, a Old Trafford o a Ipurua,
Quan la setmana passada va transcendir una misteriosa reunió entre els dirigents dels cinc gegants de la Premier, es va informar inicialment que tramaven la formació d’una competició que reemplacés la Champions League. El diari londinenc que va divulgar primer la reunió va dir que havien discutit sobre la creació d’una espècie de NBA perquè els clubs poderosos no es quedessin mai fora del torneig gros, el que permet ingressar més milions. El desmentiment va arribar massa ràpid per als que anhelen caps de setmana plens d’enfrontaments entre els Goliath d’Europa. La Premier, van rebatre els cinc pesos pesants, és intocable.
La reunió es va produir entre les visites del Barça a Vallecas i a Ipurua. El desmentiment adquiria, doncs, una especial amargura. No hi ha color entre una visita dominical a Old Trafford o a Ipurua. És així i no fa falta anar més enllà, dit amb el màxim respecte, evidentment. La tradició pesa encara en molts aficionats defensors de la competició nacional, en particular a Anglaterra. Però a la Lliga espanyola, en què les derrotes del Barça i el Madrid escassegen, no hi hauria d’haver tanta nostàlgia, almenys entre els aficionats dels equips grans.
Equip immisericordiós
I tot i així, fins i tot coneixedors que a Ipurua, davant de 6.200 espectadors, el Barça mantindria immisericordiós el corró i que l’emoció només podia ser acollida entre els barcelonistes més ancestralment insegurs, Messi se les va apanyar per convertir una altra cita burocràtica en una nova i fascinant demostració d’exploració sobre les seves capacitats. ¿Quantes passades sobre l’esquena de la defensa contrària va oferir amb precisió cirurgiana? ¿Què li falta per ser també el millor assistent de la història? La resposta és òbvia: deixar de ser el millor davanter. Ho van veure a Eibar. Potser algun dia ho veuran un diumenge a Manchester.
