Anar al contingut

La ciutat que va enderrocar les muralles

L'exemple de l'Eixample de Cerdà

Josep Oliva Casas

L'enginyer va salvar el futur de Barcelona i va ser pioner al fer de l'urbanisme una ciència

Ja he assenyalat anteriorment la importància per a Barcelona de la bondat urbanística del Pla Cerdà de l'any 1859. Va ser una gran sort per a la ciutat que s'implementés aquest pla encara que es va fer a contracorrent dels estaments barcelonins i, potser també, de la ciutadania. Era el disseny d'un enginyer urbanista davant el de l'arquitecte Rovira i Trias. I és que mai s'ha d'oblidar que l'arquitectura i l'urbanisme són dues disciplines apreciablement diferents perquè la primera adopta l'enfocament sectorial de les unitats-edifici i el segon exigeix una visió global de la ciutat. No obstant, això no impedeix que un arquitecte no pugui compatibilitzar les dues visions i que un enginyer combini les dues disciplines en el context urbà.

La segona característica important del bon urbanisme és la d'intentar entreveure el futur i, justament, és el que va fer Cerdà. Això explica l'estructura reticular de l'Eixample i l'amplada de 20 metres de la gran majoria de carrers per l'aparició de la mobilitat mecànica. El contrast el proporciona el disseny radial i els carrers de 12 metres del Pla de l'arquitecte.

Els antecedents del Pla van ser els problemes de la ciutat formada exclusivament pel que ara coneixem com a Ciutat Vella, envoltada per les muralles que impedien el seu creixement sobre la plana pròxima. Feia anys que Barcelona lluitava per obtenir el permís de Madrid per enderrocar la muralla. Es va emprendre una campanya amb el crit d'«a baix les muralles». L'aprovació del Govern central va trigar 13 anys a fer-se realitat i, curiosament, després es va imposar el disseny de Cerdà quan la ciutat, insisteixo, apostava per un Pla de pitjor qualitat. La meva interpretació és que van coincidir dues incompetències: cada part volia implantar el seu pla sense saber discernir la qualitat de l'un i de ­l'altre.

Ara bé, hi ha diferències entre el Pla i la seva realització. La principal modificació, molt negativa, va ser que els interiors d'illa estaven previstos com a jardins però en molts s'hi van construir naus industrials. El perjudici va ser molt gran perquè en la ciutat mediterrània, sobretot la gran, els parcs són imprescindibles. El resultat és que l'Eixample pateix un dèficit de parcs. Per una altra part, Cerdà només va preveure construir dos dels quatre costats de la retícula. Probablement es va sentir impressionat per les males condicions higièniques de la ciutat antiga amb carrers estrets, edificis alts i vivendes sobreocupades. No obstant, va procurar que molts carrers tinguessin edificació contínua que és la que «fa ciutat». Haver construït els quatre costats ha suposat un augment de densitat i això ha contribuït al gran èxit urbà del barri on tot l'espai públic gaudeix de vida urbana i és ple de botigues. Es pot degradar aquesta situació si es va implantant la modernitat dels grans centres comercials que, lentament, eliminen el petit comerç. Mereixen una menció especial els xamfrans, que caracteritzen el barri i afavoreixen la visibilitat del trànsit rodat.

Em permeto comentar el que considero un petit defecte de l'Eixample. Es tracta d'un aspecte sociològic que, probablement, quedava fora de la mentalitat de l'enginyer. A la ciutat s'ha de combinar l'esperit de barri o comunitat pròxima i l'anonimat de molta gent desconeguda. L'Eixample és bastant extens i amb un tractament molt uniforme que dificulta la creació de petits entorns de veïnatge. Placetes convenientment distribuïdes afavoririen el que es produeix en ciutats petites o barris (Gràcia n'és un bon exemple). Aquestes subcentralitats les haurien de tenir els nous barris construïts des dels anys cinquanta del segle passat per no ser tractats de pures perifèries. Seria adoptar la qualitat fractal per la qual cada part reflecteix la globalitat de la ciutat.

Algun petit comentari crític és fàcil de fer des de la distància (han passat 156 anys des de la seva redacció) però la valoració global és ben positiva. Es pot dir que a mitjans del segle XIX Cerdà va salvar el futur urbà de Barcelona i, a més, va ser pioner al fer de l'urbanisme una ciència.

Per acabar, no puc deixar d'insistir en el cas de les Glòries. Col·locar-hi un parc de 14 hectàrees. En aquest punt singularíssim és un enorme disbarat urbanístic que farà que Barcelona perdi una doble oportunitat: 1) Gaudir d'un gran focus urbà central i, 2) oferir una imatge icònica de la ciutat. També seria la perfecta culminació de l'Eixample. ¿La política municipal ho impedirà?. Si és així, m'atreveixo a augurar que caurà en un error històric. Queda dit.

0 Comentaris
cargando