Aliments contra la convivència

Ocho apellidos catalanes és una comèdia amb bon humor. En un determinat moment, parodiant una imaginària Catalunya independent, algú llança la proclama: «¡Boicotejarem productes espanyols!». Aquest comentari ha sorprès a Catalunya ja que des de Catalunya no es fomenta aquest boicot. Lògicament i legítimament es potencia el consum local de proximitat, però aquest és un concepte d'autoestima, no d'agressió com és el boicot. En canvi, el boicot als productes catalans, que normalment va dirigit a productes alimentaris, no tan sols existeix sinó que ha sigut encoratjat des d'importants mitjans de comunicació i suggerit per polítics del nacionalisme espanyol. Per això, potser sense intenció, Emilio Martínez-Lázaro sembla voler justificar el boicot real als productes catalans creant l'existència del recíproc.

Hi ha un boicot explícit que practiquen algunes persones, però hi ha el boicot indirecte. En posaré un exemple. Fa uns anys una prestigiosa revista del cor oferia una cistella nadalenca que incloïa vins procedents d'una cooperativa catalana. Doncs bé, les arts del Photoshop havien fet desaparèixer de la imatge l'origen de les ampolles. ¿Es tractava d'una política comercial anticatalana d'aquesta empresa? No, simplement es volia no generar rebuig en un mercat espanyol amb alta sensibilitat anticatalana, donant per descomptat -observació important- que a Catalunya la reacció inversa no es produiria. En la mateixa direcció, els exemples d'estratègies de les empreses catalanes per ocultar el seu origen i eludir el rebuig de la catalanofòbia són nombrosos, evitaré estendre'm. Com a reacció en positiu aquest fet ha obligat a mirar amb més interès el mercat internacional on s'aconsegueixen èxits notables. El 2014 Catalunya va exportar el 25,5% del total espanyol.

No hi ha una obligació de comprar productes catalans, és cert. Però el boicot a una col·lectivitat com a acció de menyspreu i fustigament té una denominació molt clara en el lèxic internacional. Lògicament, el tema no deixa indiferent els catalans. ¿Com s'espera que impacti a Catalunya l'existència d'un boicot actiu a la seva producció, que condiciona les seves polítiques comercials i que produeix un evident perjudici econòmic?

El tema ve de lluny. La democràcia va obrir l'esperança perquè això acabés definitivament, però no va ser així. Algú va considerar que fomentant la crispació contra Catalunya amb campanyes difamatòries obtindria més vots, i segurament és així. Però si el rebuig a Catalunya permet guanyar vots a Espanya, ¿quant temps se suposa que trigarà Catalunya a deixar anar amarres a la recerca d'un entorn polític diferent? Es tracta d'un fet insòlit i estúpid, inimaginable en un país assenyat. El resultat és ben evident. Fa poc les files de l'independentisme les ocupaven uns quants nacionalistes, avui ho fan milions de ciutadans fastiguejats. El nacionalisme espanyol més ranci passa a ser el gran promotor de l'independentisme català.

Es dirà que a Catalunya s'actua en sentit invers. És cert, a Catalunya no tenim immunitat enfront de l'estupidesa, però la base de fons parla d'una altra realitat. Catalunya és poble d'acollida. El volum d'immigrants procedents de l'Estat espanyol ha sigut extraordinari i malgrat això el procés d'integració mereix, en general, una bona nota. Recordem que a Catalunya es va encunyar el lema «és català qui viu i treballa a Catalunya». Es tractava de posar èmfasi en la voluntat de ser català i no en l'origen de la persona. La millor prova d'això és l'origen andalús de l'anterior president de la Generalitat, José Montilla.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

A Catalunya trobem a faltar les veus que des d'Espanya posin fre a tant disbarat. Ens agradaria sentir els defensors d'una suposada Espanya plural denunciant les agressions on n'hi hagi, reclamant una cultura de convivència i cooperació, contradient les mentides amb dades objectives i oferint respecte davant els legítims drets de cada un, encara que no s'entengui gaire bé per què els catalans tenim la raresa de parlar català. Establir la relació des de la supèrbia de la posició dominant és obrir un camí sense retorn, una cosa que des de Catalunya, des d'una posició inclusiva, s'ha estat alertant des de fa temps. Els somnis imperials s'han acabat. Històricament el domini s'exercia bombardejant de tant en tant Barcelona, avui el castell de Montjuïc és la seu del Centre per la Pau i vivim a la Unió Europea. És hora de pedagogia, no de catalanofòbia. Però la pedagogia de la convivència i del reconeixement a un poble pacífic i democràtic com és el català no dóna vots a Espanya. I doncs…

Economista.