Els dijous, economia
Draghi no té la solució
El que Espanya necessita no és més liquiditat del BCE, perquè el problema està en l'economia real
Mario Draghi entrant enuna reunió a Frankfurt l’any passat. /
Tots esperem anhelants la nova expansió monetària anunciada pel governador del Banc Central Europeu (BCE) per al mes de desembre. Benvinguda sigui. Draghi està fent tot el que pot, de manera que no el puguin acusar de provocar una nova crisi per falta de decisió. Però el que necessiten Espanya i Europa no és més liquiditat del Banc Central Europeu. ¿Per què?
El problema està en l'economia real, i encara no s'ha inventat el mètode perquè les màquines es moguin amb bitllets de banc. La nostra capacitat de creixement és limitada. El creixement de la productivitat és baix, fins i tot després d'haver acomiadat molts treballadors. Seguim sense sortir del model tradicional: el turisme ha sigut el motor econòmic d'aquest estiu, i hi ha alegria generalitzada per la recuperació de la construcció, sectors tots dos de baixa productivitat. Això crearà llocs de treball, però, amb una productivitat baixa, els salaris seran també baixos. Es podrà, és clar, redistribuir la renda, però no augmentar el producte, el volum del pastís.
Un altre factor important és que moltes famílies, empreses, bancs i governs estan molt endeutats. Això es va corregint a poc a poc, però és un fre a la capacitat de despesa i, sobretot, a la sostenibilitat econòmica de tots aquests actors, o sigui, de tota l'economia. Hi ha també la inversió, no la financera, sinó la de veritat, la de màquines, fàbriques, ordinadors i actius productius, sobretot en noves tecnologies, és a dir, en negocis innovadors: no està creixent com caldria, després de l'accelerada de la recuperació de fa un parell d'anys. ¿Per què? ¿Perquè les empreses no tenen crèdit? ¿O potser perquè veuen un risc alt? ¿Seran competitives les nostres empreses quan els tipus d'interès tornin als seus nivells d'abans de la crisi?
I hi ha el mercat de treball. Sospito que les empreses tampoc estan satisfetes amb el seu estat actual: ¿es farà marxa enrere a les reformes? ¿Què fan els nostres sindicats (per cert: ¿algú sap on han entrat al llarg d'aquesta llarga crisi?) Hi ha mà d'obra disponible i barata, però, ¿amb les qualificacions adequades per poder canviar el model productiu?
I els bancs: massa endeutats, amb una morositat alta, però decreixent. Massa pendents del finançament del Banc Central Europeu, però poc incentivats a concedir crèdit. ¿Perquè no volen? No: perquè no poden (amb algunes excepcions). Torno a la pregunta que feia més amunt: ¿s'arregla tot això amb més crèdit? Bé, si és barat, no fa gaire mal (encara que endormisca). Però no és la medicina adequada. I això em porta, una altra vegada, al Banc Central Europeu, que està practicant expansions contínues i multimilionàries de liquiditat que, en teoria, ja haurien d'haver posat l'economia de la zona euro en una via de creixement elevat i sostingut.
Però aquesta política, el quantitative easing, està molt lluny d'haver tingut èxit. L'objectiu era elevar la taxa d'inflació fins a gairebé el 2% anual, però no ho ha aconseguit, ni de lluny. El PIB europeu segueix creixent a taxes pobres; una mica més a Espanya, però perdent força. S'ha reduït la prima de risc espanyola, però això no s'ha traduït en una expansió del crèdit -i, com he explicat abans, no és per falta de liquiditat. Per cert, encara que el Banc Central Europeu presta a tipus pròxims al 0%, els tipus que paguen les famílies i empreses són més alts, i això mostra la valoració del risc que els bancs fan quan els presten.
¡Quin desastre!, em dirà el lector. Bé, no n'hi ha per tant. Les economies necessiten temps, anys, per adaptar-se als canvis. L'excés de deute es redueix a poc a poc, i cada passet contribueix a la recuperació de la normalitat. Els forats de les caixes d'estalvis es van cobrir fa uns anys amb fons europeus, però queda encara molt a fer fins a acabar la transició bancària. El model econòmic, que tots esperem veure canviat, no s'improvisa: fa falta nova tecnologia, nous equips, obrir nous mercats, qualificar el personal, assumir riscos…: anys, si no dècades.
Notícies relacionadesmentrestant podem créixer com ho hem fet aquest any: aprofitant el vent de cua de l'abundància de liquiditat i dels baixos preus de les primeres matèries i el petroli, a base d'estalviar poc i gastar al límit, aprofitant també les facilitats fiscals que dóna un any d'eleccions… La política del Banc Central Europeu ajuda a aconseguir tot això, però no serà capaç d'augmentar el nostre creixement potencial que, segons el Fons Monetari Internacional, baixarà fins a l'1,8% anual a finals d'aquesta dècada. Però si volem créixer més -i ho necessitem per atendre el nostre Estat del benestar i la nostra ocupació-, fan falta més reformes. I menys promeses populistes.
Professor del IESE
