Anar al contingut

Tres escenes al metro

Marta Roqueta

Primavera del 2015. Estic llegint al metro. De cop i volta, un dit repica la meva espatlla. Alço la vista i em trobo un jove que porta una perruca fluorescent. “Coneixes l’X?”. “No”. “T’agradaria conèixer-lo?”. “No”. Segueixo llegint. Un altre toc. “Segur que no t’agradaria?”. “No”. Continuo amb la lectura. Toc. Ell, amb cara d’eureka: “Escolta, no vols perquè tens parella, oi?” 

Estiu del 2015. Enfilo una petita pujada sota el sol del migdia. Passo per davant d’un jove. “Vols que et porti en cotxe fins la parada?”. Li llenço un “No, gràcies”, mentre segueixo caminant. No recordo què em va contestar. La distància entre el jove del cotxe i la parada era d’uns cent metres.

Tardor del 2015. Surto del metro (punt de trobada) i espero una amistat prop d’un carrer força transitat. Semàfor en vermell. De les finestretes baixades d’un dels cotxes emergeixen els caps d’un grup de joves. Em bramen diversos “Guapaaaa” acompanyats d’uns “pspspst” semblants a aquells que murmurem per cridar a un animal de companyia. Quan m’adono que són per a mi i decideixo ignorar-los, arriba l’insult: “Lletjaaa, tampoc vals tant”. Semàfor en verd i adéu. 

A vegades m’agradaria entrar al cap de tots aquests homes i saber què és el que pensen mentre s’adrecen a mi. Com han arribat a la conclusió que la millor manera d’aconseguir l’atenció d’una dona és cridar-la com si fos una gossa. Què els fa pensar que respondràs a la crida, i que si no ho fas tenen dret a insultar-te. M’agradaria saber quina consideració tenen de mi, una desconeguda al metro, per pensar que la idea que un home em posseeixi és més dissuasòria que dos no i que tornar sistemàticament la meva mirada al llibre després d’haver pronunciat aquesta paraula.

Per què em volen portar en cotxe cent metres? Tan cansada semblo? Farien el mateix si fos una velleta encongida i amb bastó? Si ho fessin, s’aproparien educadament i em parlarien en un to normal, o em cridarien des de la distància un “senyora, vol que la portem en cotxe?”. M’agradaria conèixer la ment brillant que va decidir convertir actes altruistes en eines per lligar. O per captar l’atenció d’una femella. Que escolta, que potser cola. Però que al menys sàpiga que ets aquí, la molt avorrida. Encara que hagi passat per davant teu dos segons, no la coneguis i no la tornis a veure en la teva vida. Ets un home, punyeta. I un galant. La cortesia no exclou pas el coratge.

Hi ha gent que m’ha dit que aquestes actituds són normals. Que, fins i tot, m’hauria de sentir afalagada. Perquè una floreta ben dita, des del respecte, et puja l’autoestima. Què volen que els digui.

Per culpa d’aquestes actituds, m’he passat tota l’adolescència traient el mòbil de la bossa i fent veure que el llegeixo en passar per davant de grups de nois, joves i homes. No els miris alls ulls. Si et diuen alguna cosa, o notes les mirades, no dibuixis un somriure nerviós. No t’enrojolis. Mira el mòbil, paralitza cada múscul facial i segueix endavant. Com si estiguessis passant per davant d’un grup de porcs senglars en mig de la muntanya. Tu, si els ignores, no et faran res, tranquil·la.

Mai he pogut suportar que envair l’espai d’una dona perquè et ve de gust, escrutar-la públicament pel carrer i, a sobre, esbombar la teva opinió a tort i a dret siguin actituds tolerades per la nostra societat. 

Cada cop sento menys vergonya i em poso menys nerviosa quan em creuo amb desconeguts pel carrer que es comporten d’aquesta manera. Així doncs, penso que ha arribat el moment de fer quelcom més que abaixar la mirada i arrencar a córrer. Dependrà de la situació, però sento que he de respondre’ls d’algun manera. Ni que sigui preguntant-los els dubtes que em passen pel cap cada cop que es relacionen amb mi.

0 Comentaris
cargando