tu i jo som tres

La victòria de Victoria Álvarez

1
Es llegeix en minuts

Tu i jo som tres. Per Ferran Monegal. / {periodico}

En alguns cercles pròxims a la corrupció, malaltissos i canalles, encara segueixen anomenant-la la fulana. És una forma vil i roïna d'intentar desacreditar-la. Però no ho han aconseguit. Finalment, totes les seves acusacions van quadrant. Victoria Álvarez, l'excompanya de Jordi Pujol Ferrusola, va començar a denunciar el cas de la Pujol's family el juliol del 2010. El seu paper d'alertadora, aquella valerosa actitud que l'altre dia a TV-3 elogiaven -però parlant, naturalment, d'una senyora francesa, de París, i del banc UBS, només faltaria- va començar a concitar l'interès televisiu. En una de les primeres entrevistes, als informatius de T-5 (finals de juliol del 2014), va advertir: «El més gros encara ha d'arribar». En efecte, ja està arribant. Aquesta setmana, divendres, Antonio García Ferreras la va tenir en dúplex al seu programa (Al rojo vivo, La Sexta). Davant de tot el que va aflorant de la documentació que les autoritats bancàries andorranes no han tingut més remei que facilitar, Victoria va puntualitzar: «A part del que hi ha a Andorra, queden altres paradisos fiscals. Queda Suïssa, per exemple. Però per fi s'ha entès que això és una trama. Hi ha un cap, que és el pare; hi ha uns fills instruïts per fer una sèrie de coses, i hi ha unes ramificacions empresarials molt grans». O sigui, que han passat cinc anys del famós dinar a La Camarga, i la victòria de Victoria sembla inapel·lable. Les cadenes ara la tornen a entrevistar. Li reconeixen el que a TV-3 -sempre mirant cap a un altre costat- li neguen. Silenciant-la de manera sistemàtica.

PLATGES DE LESBOS.- El dantesc panorama continua. Els informatius segueixen encongint-nos l'ànima. Les platges de Lesbos, entapissades de cadàvers. Nens, dones, ancians. Síria es dessagna al Mediterrani. I els personatges principals dels estats d'Europa no saben, o no volen, parar aquesta salvatjada. Grans personatges que potser l'any passat, en aquelles mateixes platges, es dauraven prenent el sol durant les vacances d'estiu. Ara que la memòria, el record, de Jaime Gil de Biedma torna a l'actualitat amb la publicació dels seus diaris complets, he tornat a les pàgines de Las personas del verbo: «Así es el mundo y así los hombres. Ved nuestra historia, ese mar, ese inmenso depósito de sufrimiento anónimo (...) conmovedores llantos inaudibles de los que nada esperan ya de nadie». És demolidora l'exactitud i vigència de les seves paraules. Los que nada esperan ya de nadie.