Anar al contingut

Una commemoració necessària

Gran Enciclopèdia Catalana

Ramon Folch

Fa mig segle just que s'inicià la redacció de la principal obra general de referència a Catalunya

Als anys 80, la 'Gran Enciclopèdia Catalana', la GEC, formava part de les llistes de noces. Era una peça imprescindible en tota llar mínimament culta, tan necessària com avui la connexió a internet. Va arribar a ser present a una de cada quatre llars catalanes. No hi ha cap altre cas així al món. Però només vint anys abans, a la dècada dels 60, semblava impossible posar al mercat una enciclopèdia en llengua catalana. La redacció, publicació i difusió de la GEC és una història extraordinària, iniciada ara fa exactament 50 anys.

L’any 1965, l’editor Max Cahner, el filòleg Jordi Carbonell i el geògraf Enric Lluch decidiren traduir i adaptar al català un aleshores innovador diccionari enciclopèdic italià, en dos volums, l’'Enciclopedia Universale Garzanti'. El projecte evolucionà ràpidament fins a plantejar-se com una ambiciosa obra de nova planta, en 15 volums, denominada 'Gran Enciclopèdia Catalana'. Els seus promotors volien anar-la publicant en fascicles setmanals (la moda de l’època), a la percaça de 10.000 subscriptors, una xifra que, en els fons, els semblava difícilment assolible. Però s’hi van llançar, amb les acabades de crear Edicions 62 com a plataforma editorial. Josep M. Camarasa i jo ens vam incorporar a les tasques de preparació de la GEC l'any 1967. Érem molt joves, teníem tot just 20 anys. La redacció era en un pis del carrer Balmes, on es treballava en condicions més aviat precàries. No teníem ordinadors, que no existien, ni tan sols màquines d’escriure: ¡escrivíem a mà!. Però l'entusiasme superava les limitacions. A mesura que l'equip redactor va anar creixent per tal de cobrir tots els àmbits, les motivacions personals també es van diversificar, naturalment, però hi havia un convenciment majoritari que construíem una eina cultural de primera magnitud. Cultural i política, és clar. Aquell equip de redacció era representatiu de la diversitat sociològica i ideològica del país, i per això administrava coincidències i discrepàncies, és a dir tensions.

No era un foc de camp de quatre amics. Això el feia sòlid i fascinant, especialment en aquell sòrdid context franquista. Però també incòmode als partidaris del pensament únic. D’aquí la tempestuosa història de l’empresa, de la qual Jordi Carbonell, jo mateix (que era adjunt de direcció de l’àrea de ciències) i molts altres vam acabar expulsats. Totes les opcions del ventall parlamentari actual estaven prefigurades en aquell equip d’autors i redactors. El més senzill hauria estat encoratjar-lo. En tot cas, l’obra, amb l’esforç de tots, es va redactar, es va publicar i va esdevenir l’èxit més gran de les edicions catalanes, no amb 10.000, sinó amb centenars de milers de còpies venudes.

EL PES DE LES CIÈNCIES

Des del primer moment, Jordi Carbonell va voler que les ciències tinguessin a la GEC un pes comparable al de les humanitats. A l’època, això era molt agosarat. Va caldre superar moltes dificultats. La primera va ser la creació de la terminologia. Les seccions diguem-ne humanístiques treballaven amb un corpus terminològic en gran mesura ja regularitzat des de feia dècades, si no segles; les científiques, per contra, van haver de començar creant la pròpia terminologia. Paral·lelament, va caldre identificar i enrolar un ampli ventall de científics que dominessin els temes. En alguns casos eren persones que tenien un coneixement de la llengua molt bàsic, cosa que feia la feina encara més difícil. Mai, però, la GEC va limitar-se a regularitzar terminologia. Construí llengua, certament, però encara més aportà coneixement, tan humanístic com científic. Aconseguí publicar, en català, el millor producte de difusió científica del moment, per sobre dels estàndards ibèrics, si més no.

Les conseqüències socials i polítiques de tot plegat van ser incalculables. Sense la GEC, la normalització del català a l’escola, a la universitat o als mitjans no hauria estat possible només arribar la democràcia. De retruc, la vertebració nacional s’hauria vist molt entrebancada. No és exagerat pensar que ara no parlaríem de sobiranisme amb la solidesa instrumental amb què ho fem. Altrament, la GEC aglutinà entorn d’un mateix projecte centenars de professionals que es van sentir membres d’un mateix col·lectiu: "els vençuts es retrobaven soldats", parafrasejant els versos de Carles Riba. Finalment, l’obra que al començament semblava temerària acabà donant múscul econòmic i social a l’editorial en llengua catalana més forta de tots els temps, capaç d’abordar una colla de projectes editorials posteriors molt atrevits.

En broma, dèiem que la 'Gran Enciclopèdia Catalana' no era gaire "gran" (n’hi havia de més voluminoses), ni "enciclopèdia" (perquè en realitat era un diccionari enciclopèdic), ni "catalana" (perquè era universal). Tant se val. Va ser capital, determinant, imprescindible.

Temes: Llibres

0 Comentaris