Anar al contingut

Homes i dones de veritat

Marta Roqueta

Caitlyn Jenner va escollir una entrevista per a ‘Vanity Fair’ com a presentació de la seva nova identitat al món, una decisió que la va convertir en la primera transsexual que apareixia a la portada de la revista dels Estats Units. El que va ser campió olímpic de decatló i padrastre de la socialité Kim Kardashian va posar per a Annie Leibovitz en una cotilla beix escotada, amb una melena llarga i deixada anar i les cames creuades. Durant el ‘making off’ de les fotografies, Jenner explica la seva por de semblar “un home en un vestit” i destaca la importància de semblar “molt femenina”.

La decisió de Jenner de parlar obertament sobre la seva transició d’home a dona li va valer el reconeixement d’una part de l’opinió pública dels Estats Units, president Obama inclòs. També va generar reticències, i no precisament dels sectors més conservadors. La periodista Elinor Burkett va lamentar al ‘The New York Times’ la concepció que Jenner tenia de la feminitat --“posats sensuals, molt maquillatge i fer safareig amb les amigues”--, basada en la visió tradicional sobre el rol de la dona. Va recordar que, mesos abans de l’entrevista, Jenner havia declarat que el seu cervell “era més femení que masculí”. L’autora va alertar de la possibilitat que, en algunes mostres de suport a les dones transsexuals, s’estiguessin legitimant discursos basats en la idea que els rols que atribuïm a dones i homes estan determinats per una condició biològica, “un disbarat que s’ha emprat per reprimir les dones durant dècades”.

La sexualització del cos ha estat un recurs recurrent per ‘provar’ la feminitat d’una dona famosa. L’atleta sud-africana Caster Semenya va posar en 2009 per a la revista 'You' maquillada, enjoiada i pentinadíssima per acabar amb les acusacions de ser un home realitzades a causa del seu aspecte “masculí” i els seus èxits esportius. Fa poques setmanes, l’escriptora J. K. Rowling va publicar a Twitter una foto de Serena Williams en un sensual vestit vermell per defensar la tenista de les crítiques d’un seguidor, que atribuïa els seus èxits esportius a una “constitució física masculina”. “És clar, el meu marit fa la mateixa pinta amb un vestit. Idiota”, rematava l’autora de ‘Harry Potter’.

Més enllà dels advertiments de Burkett, des del meu punt de vista --el d’una dona jove, heterosexual i occidental-- tant la transsexualitat com la intersexualitat presenten un component subversiu fonamental per revisar els rols de gènere.

Davant d’un model social regit per la diferenciació entre dos gèneres, masculí i femení, i del qual se suposa que no podem escapar a causa de les nostres característiques biològiques, existeixen individus que o bé no pertanyen a cap de les dues categories (o les dues, segons com es miri) o bé són capaços de transitar d’una a l’altra. Si es parteix de la premissa que el gènere és una construcció social, la mateixa idea de trànsit permet observar des d’una perspectiva completament diferent com un individu construeix una nova identitat als ulls dels altres, i com va incorporant i rebutjant les característiques atribuïdes a cada un dels sexes.

En aquest sentit, hi ha grups d’homes transsexuals que, en el seu pas cap al gènere masculí, intenten construir masculinitats que s’allunyin de la concepció tradicional del que es considera masculí. No són els únics, perquè cada cop hi ha més grups d’homes heterosexuals i cisgènere --que s’identifiquen amb el gènere que se’ls va assignar en néixer-- que estan iniciant processos de revisió dels rols, comportaments i privilegis associats a la seva condició. Un procés que és capaç de fer aflorar tota mena de contradiccions, reticències i casos decebedors.

El web italià ‘Fanpage’ va llançar al maig una campanya que tenia com a objectiu sensibilitzar els homes contra la violència de gènere. Un vídeo recollia les reaccions que tenien nens diferents quan se’ls demanava que, després de lloar la bellesa de la nena que tenien al costat --callada, més alta que ells i d’aparença virginal--, li donessin una plantofada. Algunes de les raons que donen per negar-se a bufetejar-la son que la nena és guapa o que no es pica a una nena “ni amb un ram de flors”, respostes que es basen en estereotips que, en molts casos, fonamenten la violència que el vídeo mateix pretén evitar.

En canvi, un dels nens respon que un home “no agredeix una dona”. Es tracta d’una idea en la línia de “els homes de veritat no compren noies”, eslògan que els actors Demi Moore i Ashton Kutcher van escollir per a la seva campanya contra l’esclavatge sexual al 2011 i que també es va utilitzar a les xarxes socials tres anys després per protestar contra el segrest de nenes nigerianes realitzats per Boko Haram.

Afirmacions d’aquest tipus, malgrat semblar benintencionades, són doblement perilloses. Primer, perquè tornen a definir la condició d’home segons allò que opinem que ha de fer una persona que vulgui ser identificada com a tal. En segon lloc, perquè emprem una lluita contra un problema o discriminació per reafirmar la identitat de l’home que la combat i no perquè la dona que pateix els greuges sigui un subjecte amb drets propis. 

0 Comentaris
cargando