Una fluixa campanya electoral

Lamento haver de dir que trobo fluixa, antiga i contradictòria la campanya electoral del Barça. Reconec que no era fàcil que els candidats la plantegessin bé. Amb el Barça en un dels moments esportius més dolços de la seva història després del triplet i després d'aconseguir una cosa encara més difícil que ser el millor equip del futbol mundial, que és tornar a ser-ho en una segona ratxa a només tres anys de la primera després de recompondre/modernitzar el sistema de joc, el llistó estava molt alt per als adversaris de Bartomeu. Però també era difícil per al president sortint aconseguir no generar una imatge antipàtica de prepotència, encara que la veritat és que fins ara està sortint bastant airós d'aquest risc.

Però, hi insisteixo, campanya decebedora. Presidida per una incessant -i perillosa-- aparició de suposats cops d'efecte des dels barrets de copa amb noms i més noms fitxables. Però amb aquesta tàctica els candidats ofenen el sentit comú dels electors, que saben que el que no convé a l'actual Barça és desestabilitzar el fantàstic equip que ja té. A més a més, Luis Enrique i la direcció esportiva del club van ser responsables abans de marxar de vacances i van deixar lligades les necessitats de contractacions per a la temporada que ve, avalats pel seu propi èxit.

Amb tot, cal dir que Pogba i Turan són sens dubte grans jugadors malgrat que no puguin incorporar-se ara pel càstig que pateix el Barça. Però és més important assentar el decisiu creixement de Rakitic, o la continuïtat del rendiment de Busquets, o l'aprofitament dels dos o tres bons anys que li queden a Iniesta, que donar voltes a rumors sobre jugadors que amenacin la seva titularitat sense saber si encaixaran en el puzle del centre del camp que ha de nodrir de pilotes Messi, Neymar i Suárez.

És evident que qualsevol reforç de qualitat és un avantatge, però els bons directius han de pensar més a complementar que a crear situacions desorientadores. El rosari de noms i ocurrències, és antic, en molts casos sona a bola i a sobre, per la publicitat que incorporen, li encareix el mercat al Barça.

Els fitxatges amics

Però hi ha una altra allau de noms pitjor: la de fitxatges de suposats càrrecs de confiança d'alguns candidats. En realitat, amb molt poques excepcions són més aviat amics, alguns d'ells famosos però poc contrastats, als quals aquests candidats conviden a participar en el pastís de sous, quan el que s'hauria de prioritzar és una sana austeritat i el control de la despesa per no tornar a gastar massa.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Davant d'això, no és gaire lúcid (i sí bastant simplista) el debat que ens traslladen els aspirants sobre els drets econòmics derivats de la TV, les alternatives a la publicitat rendible però poc desitjable de Qatar (que no sigui, per exemple, convertir-se en patrocinadors d'aquelles apostes esportives que tant amenacen d'interferir en l'esportivitat en les competicions), la manera interna de dirigir el planter, o determinats aspectes del projecte del refer el Camp Nou. I tampoc abunden les referències a mètodes per consagrar bones pràctiques de marcatge col·lectiu i democràtic a l'administració dels diners de l'entitat o a crear la impossibilitat que es produeixin episodis tan lamentables com els vells espionatges. De la mateixa manera, no estan sent ni serioses ni nobles les al·lusions a l'ofensiva judicial desplegada contra el club. El candidat Laporta, per exemple, critica la directiva actual per les denúncies al club, però en el fòrum següent diu que és el Govern espanyol qui les crea artificialment per atacar la catalanitat del Barça. ¿En què quedem?

No, no estem tenint una campanya electoral d'altura.