Anàlisi
Els 11 del Raval, o no...
Les històries d'espies, agents encoberts i altres treballs de claveguera en mans de John LeCarré són obres mestres. El divertimento o la denúncia dels baixos fons es converteix en tragèdia quan la tinta no és d'impremta, sinó de sentència condemnatòria dels que han sigut víctimes d'insídies i tripijocs de serveis de seguretat que, com no és infreqüent, es foten fins i tot de l'estel del matí per seguir mantenint els seus xiringuitos, oberts i sense control.
Algunes d'aquestes intrigues han fet que 11 musulmans immigrants del Raval s'hagin convertit en carn de canó, d'intercanvi o de contraban de favors entre serveis d'informació, amb la conseqüència d'acabar a la presó, segons les informacions periodístiques solvents, tal com informa EL PERIÓDICO. Els serveis d'informació d'un país tercer s'han rigut dels seus col·legues i de fiscals i de jutges espanyols.
Aquests pobres diables van ser delatats per un quimèric terrorista penedit en l'últim minut i els va denunciar, el 2008, per voler realitzar un gran atemptat a Barcelona. Recollides proves indiciàries, tot menys sòlides, van ser condemnats gràcies al seu delator en el judici corresponent. Això ens ha de fer reflexionar sobre els anomenats testimonis protegits i la seva verificació, verificació de difícil constància. Juntament amb aquests testimonis protegits, de fet confidents i, per tant, a sou de les forces de seguretat, apareixen els informes d'intel·ligència, criticats per ser jurídicament improcedents i mancats de solidesa, dignes, de prestar-se a un concurs literari de segona. Els judicis resultants no figuren, fins i tot acabant en absolució, entre el més granat de la jurisprudència.
Perquè no s'ha de passar per alt una qüestió. Aquest tipus de judicis, de terrorisme o no, però sensibles per a concretes polítiques de potències que es diuen amigues, estan supervisats per elles i a elles s'han de rendir comptes. Un exemple en la memòria de tots va ser el curiós cas del Comando Dixan -amb pseudoperitatges d'agents nord-americans-, tan exalçat per algun expresident del Govern central.
En aquest intercanvi d'informació, els membres de la peculiarment denominada comunitat d'intel·ligència es diuen el que es diuen, quan s'ho diuen, a qui l'hi diuen i en la mesura que ho diuen. Així, el famós testimoni protegit F-1 en el cas del Raval va fer quedar malament la Guàrdia Civil, perquè no era terrorista, ni sembla ser-ho tampoc avui dia. Segons les informacions públiques -no secretes- disponibles, es tracta d'un delinqüent habitual, amb causes més o menys obertes en diversos països, inclòs el seu d'origen, el Pakistan. Els delictes són variats, però tots relacionats amb el tràfic il·legal de persones, delicte repugnant.
Un subjecte així, que va de país en país, sense caure mai en les xarxes de la justícia formal, sortint de calabossos per les portes del darrere, hauria d'haver cridat l'atenció de qui correspongués davant el fet que respon al prototip del confident: un delinqüent que denota un caràcter miserable i que ven els seus com a modus vivendi és més, no pot ser cap altra cosa, que un infiltrat que, potser, es creu un èmul de James Bond. Als 11 del Raval els va fallar tot, tot menys la condemna. Esperem que, ara, en instància de revisió, es tingui la gallardia de reconèixer i reparar l'error.
