Anàlisi
Quatre estampes berlineses
L'aeroport de Tenpelhof, que ara s'utilitza com a contenidor polièdric d'espectacles culturals i de festes diverses, va ser durant dos anys -1948 i 1949, els més durs de l'aïllament de Berlín imposat pels soviètics- el cordó umbilical que va mantenir les constants vitals dels berlinesos, units a l'anomenat món lliure gràcies al pont aeri. Tenpelhof és el lloc escollit pel Barça per celebrar la Champions, amb un bufet d'amanides Wardolf, i, a l'exterior, a la pista, ara un chill-out, de diverses varietats de salsitxes. L'antic aeroport, convertit en discoteca blaugrana, es presenta com un correlat objectiu de la final. Quan l'equip estava més tenallat, després de l'empat, quan semblava que el somni del triplet es podia esvair, envoltats per l'entusiasme de l'hostil i uniforme esquadra torinesa, llavors va arribar un avió per salvar el bloqueig. L'avió es deia Messi i va aterrar en aquell Tenpelhof simbòlic per portar provisions en l'instant precís, amb aquell xut que el gran Buffon no va poder aturar.
El dia del partit, Àlex Susanna, director de l'Institut Ramon Llull, em porta a veure la pinacoteca Gemäldegalerie. Tots dos ens enamorem de La noia de la perla, de Vermeer, que no és aquella que tothom coneix sinó una altra noia, intrigant, que s'està provant un collaret al davant d'una finestra. És delicada i subjugadora. M'entretinc, en la visita al museu, a comptar les verges que van vestides de blau i grana. Com a mínim me'n surten 19, que són moltes, perquè el vermell no és precisament un color virginal. M'ho prenc com una premonició. A les sales, un aficionat culer que porta samarreta oficial i xancletes també deixa passar el temps fins que arribi l'hora decisiva i es queda encantat davant una madonna, por descomptat, blaugrana, de Rafael.
Notícies relacionadesEl dia abans, hem parlat, per iniciativa del Barça i del Ramon Llull, de futbol i literatura a la Universitat Humboldt. Han sortit a la llum les connexions poètiques, com aquella que va escriure Pasolini sobre el gol. «És un moment de subversió del codi, ineluctable, una fulguració, un estupor irreversible». El viurem després en aquest estadi on Jesse Owens va subvertir també els codis nazis. La literatura potser no pot explicar el clam exultant de la grada, però s'hi acosta amb l'espurneig de l'instant sublimat, com el poema que Rafael Alberti va escriure per a Platko a l'electritzant final del 1928. Serveix per adonar-nos que participem d'una mateixa construcció mental, conformada i confirmada amb finals com la de Berlín.
Acabo en un altre aeroport, el de Schönefeld. Són les sis de la matinada. El sol ha sortit cap a dos quarts de cinc. Aficionats somnolents es desfan a la sala d'espera, s'escampen pels passadissos. De sobte, sona la melodia de la Champions. Algú reprodueix les emocions d'aquesta mateixa nit al seu mòbil, per intentar que la felicitat no s'esgoti. De sobte, més mòbils se sumen a la primerenca evocació i es conjura una cosa semblant a una simfonia que trenca el silenci ple de son i de futures gestes.
