Anàlisi
La gran metamorfosi
¿Què ha passat exactament entre el club que anava pendent avall, a punt d'estavellar-se, en les hores posteriors a la debacle d'Anoeta, i la merescuda explosió d'alegria que ahir va recórrer Barcelona? Després de l'eufòria, sorgeixen les preguntes i s'imposa la reflexió. I és que el cinc de gener d'aquest mateix any el Barça destituïa el secretari tècnic a qui tant havia protegit fins llavors, l'entrenador estava desautoritzat i enfrontat a la seva màxima estrella, un president no votat tenia escassa credibilitat i l'afició temia el tantes vegades anunciat final de cicle.
Però en molt poques hores el club va emprendre una transformació profunda sense la qual seria impensable la felicitat en què viu avui tot el barcelonisme. Vist en perspectiva, va ser una revolució institucional i esportiva que, amb tota probabilitat, quedarà gravada en la història moderna del Barça. Perquè el més notable d'aquest espectacular canvi de rumb és que va ser possible no gràcies a cap casualitat sinó a una capacitat admirable d'alguns protagonistes clau per cedir en molts dels seus plantejaments. Perquè aquest és el verb clau per entendre el que va passar: CEDIR, en majúscules. Va cedir en primer lloc el president Bartomeu una part molt important del seu poder quan va decidir anticipar les eleccions: va calmar la tensió externa i treure del centre del tauler l'insuportable estrès insitucional. Va cedir fins al límit de la seva pròpia autoritat Luis Enrique, a qui Bartomeu va obligar a assumir que senzillament mai manaria sobre Messi, o el que és el mateix, que la filosofia del tècnic asturià segons la qual el grup està per sobre de qualsevol individualitat no aplicava en el cas del millor jugador del món. Va cedir també Messi, que va entendre que havia de modificar el seu joc per donar entrada a Suárez i deixar lliure el carril del 9 que mai havia permès que l'ocupés ningú (i si no que l'hi preguntin a Ibrahimovic o Villa). Messi va evolucionar el seu joc, va establir un nou camp base a la banda dreta i va entendre que ell és millor si els seus acompanyants són millors, cosa que és el mateix que dir que envoltar-se de talent sempre és millor que fer-ho de mediocres. I finalment va cedir també una part significativa de l'entorn, que va assumir que a cavall de la pròpia evolució de Messi el joc també havia de patir una altra mutació necessària, introduir impureses felices en el patró de joc i tornar a descol·locar els rivals amb noves variants.
És a dir, que el Barça ha assaltat el cel de Berlín després d'una memorable renúncia col·lectiva que ensenya que a l'èxit a vegades s'hi arriba sense dogmes inamovibles. Per descomptat, aquesta sèrie de cessions encadenades s'ha fet després de dures i silencioses negociacions internes, sovint amb molt dolor i qui sap quantes vegades al límit de la dimissió. Després de la victòria, els protagonistes començaran a filtrar els detalls d'aquells dies de fúria, però el més rellevant és que tothom sense excepció va acceptar que per fer possible la gran metamorfosi havia de prevaler per una vegada aquell feliç eslògan electoral que proclamava: 'Primer, el Barça'. A tots aquells que es van empassar l'orgull pel bé del Barça, moltes felicitats i sobretot, moltes gràcies.
