La fragmentació del tauler

Els vots han mogut el tauler. I ho han fet d'una manera que no passava des de feia dècades. Malgrat aquesta sacsejada, el procés de canvi no ha assolit un nou punt d'equilibri. Al contrari, encara està en marxa. Aquesta és una (important) nova estació d'un trajecte cap a nous equilibris que encara s'han de definir. Les eleccions d'aquest diumenge es podrien etiquetar com unes eleccions de transició. O, si es prefereix, com a eleccions de frustracions mútues. Poques vegades abans el repartiment del poder ha estat tan distribuït en «un equilibri harmònic de frustracions mútues» (Hofstadter) com el que van donar els resultats del 24-M. La nova distribució hiperfragmentada del poder situa els polítics en un escenari que en satisfà pocs.

En el còmput global, s'ha passat d'un esquema bipartidista a un multipartidisme que fa impossible governar sense pactar. PP i PSOE segueixen tenint un paper predominant, però han perdut la seva hegemonia. El Partit Popular segueix sent el partit més votat a la majoria de municipis i a nou comunitats autònomes, però és la formació que més pèrdues ha tingut en aquestes eleccions. Passa de 513 diputats autonòmics a 388, aglutinant el 27% dels vots, i està a expenses d'acords que puguin donar-li o prendre-li el poder a les comunitats on fins ara governava. El PSOE, que va arribar a témer el sorpasso generalitzat, manté una segona posició però no ha pogut evitar veure's superat en capitals clau com Madrid, Barcelona, València i Saragossa per noves agrupacions d'esquerra.

Com s'esperava, dos nous partits s'han obert pas amb força, però no aconsegueixen superar els partits tradicionals. Podem i Ciutadans seran la clau per a la governabilitat de les comunitats però no se senten satisfets al comparar els seus resultats amb les expectatives. El balanç d'èxits i fracassos es torna tràgic en el cas d'Izquierda Unida i UPD partits als quals el resultat electoral ha situat en un espai marginal de l'espectre polític.

També el nacionalisme, tant a Catalunya com a Euskadi, s'ha vist afectat per les noves dinàmiques en el tauler polític. En els últims cinc anys, una part del seu electorat provenia de la indignació i la desconfiança amb el funcionament del sistema polític a Espanya. Ara, aquesta mateixa porció del seu electorat es veu temptada per l'oferta de noves formacions polítiques que plantegen indignació sense secessió.

Si es pogués definir alguna cosa semblant a un vencedor en aquest tauler mogut, fragmentat i en transició, aquestes serien les candidatures d'unitat popular que en molt pocs mesos han aconseguit situar-se a les portes de governar les ciutats de Madrid i Barcelona. En el cas de Madrid, suposa el final de 24 anys de poder del Partit Popular en el govern de la ciutat.

Dues dones, Ada Colau i Manuela Carmena, podrien obrir ara un pont aeri polític entre les dues capitals que pot tenir conseqüències importants, no només en les relacions entre les ciutats, sinó també en la creació d'un nou llenguatge comú que sigui permeable a altres formacions polítiques, incloent-hi Podem. Ahora Madrid i Barcelona en Comú tenen objectius similars, referències similars i poden reforçar-se mútuament des de la tribuna que els ofereix el govern d'aquestes dues ciutats.

Però el seu principal èxit no està en el resultat, sinó en què ha passat durant la campanya electoral: de manera imprevista, ha aparegut la participació espontània de milers de votants que han fet la seva pròpia campanya distribuïda, finançant-la, elaborant i difonent cartells, dissenys, mems, vídeos i cançons entre les seves xarxes que, en no pocs moments, han desbordat els que estaven coordinant aquestes campanyes. Es-

pecialment interessant, per ràpid i intens, ha sigut el cas de l'#efecteCarmena, com analitzava Antoni Gutiérrez-Rubí en el seu encertat post Quan les multituds fan la campanya.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

En un moment de canvi, l'experimentació política és una necessitat. Aquestes campanyes han generat noves dinàmiques que semblaven inversemblants en un país amb uns nivells elevats de desafecció i de desconfiança en els partits polítics. Ada Colau i Manuela Carmena han sigut capaces d'establir noves formes de relacionar-se amb els votants, formes que molt probablement influiran en altres grups polítics. Aquests pròxims mesos veurem si, una vegada puguin aconseguir les vares de comandament de les seves ciutats, seran capaces de generar consensos i implementar noves formes de gestionar la política local de manera tan nova -i efectiva- com les campanyes que han desenvolupat.

Professor de Sociologia (Univ. Autònoma de Madrid) i analista d'Agenda Pública.