Tribuna
La renda garantida de ciutadania
És tanta la indignació que ha creat la crisi i la manera de resoldre-la que pot arribar-se a l'extrem de justificar algunes reaccions i propostes per canviar la política social. Cal ser comprensius, encara que algunes es poden valorar com a disbarats. És el cas de l'anomenda renda garantida de ciutadania, almenys en la versió que recull la proposta d'iniciativa popular que es tramita al Parlament. Em centraré en aquesta, encara que la més articulada procedent de la xarxa de renda bàsica permet també trets de crítica importants.
Quan es parla de renda bàsica es fa referència a un dret universal, per a tothom, inclosos els rics i les seves famílies, que aporti suficiència per assegurar una vida digna, garantir el que sigui necessari, segons el que cada govern pugui estimar. Aquest ingrés no s'ha de confondre, per tant, amb el de la renda mínima de suficiència o de darrer recurs dels que no tenen ingressos. A la proposta del Parlament s'utilitza la litúrgia de la renda bàsica per regular la mínima.
De la proposta. Cal remarcar les incoherències i dificultats operatives de la proposta en discussió. Dos exemples.
Un: els controls per evitar manipulacions (la descripció dels extrems, en cada cas, són a càrrec del potencial beneficiari, inclòs el patrimoni). Això pot provocar abusos en direccions indesitjades, com si s'ha de premiar la monoparentalitat. Dos. S'atorga a canvi de res: ni treball comunitari, ni exigència de formació, ni recerca de feina.
A més, la totalitat de la despesa a finançar és un pressupost obert, no procedeix d'un fons de contingència limitat. I, en el límit, es vol que sigui incòlume a les restriccions pressupostàries.
La proposta manté requeriments per ser elegit prou complexos --¿només ciutadans de dret? ¿Amb certa antiguitat? ¿Amb passaport comunitari?- que l'allunyen de la suposada universalitat. Si fos, en efecte, una renda bàsica, dels seus imports s'hauria de detreure la resta de prestacions monetàries que es rebessin fins al moment, mentre no superin la renda garantida. És el cas de beques, ajudes per a vivenda i familiars, LISMI, pensions d'orfandat i ajudes contra l'exclusió social.
Altres propostes de renda bàsica fins i tot resten les pensions, la qual cosa és de dubtosa legalitat, almenys en la part contributiva.
Articular una verdadera renda bàsica és molt complex, perquè suposa que a uns -els més pobres, ja beneficiaris- se'ls retiren molts dels ajuts, mentre que es confia a recuperar els diners que als rics els cauen del cel a través de la seva declaració d'IRPF.
Per fer possible un verdader finançament de la renda garantida, s'han d'incorporar totes les quanties a les bases fiscals, eliminar totes les deduccions i aplicar un tipus mitjà estimat del 50%. S'assumeix que a més no incentiva l'ocultació de rendes i que Catalunya ingressa el 100% de la recaptació. Per contra, entesa com a complement de mínims, podem estar parlant de xifres que no superarien el 2% del PIB català, havent de complementar en poc més de 1.000 milions l'actual PIRMI català, encara que amb una operativa difícil.
En definitiva, la proposta actual barreja la grandiloqüència de la renda bàsica de ciutadania amb la lògica de la renda mínima, no de ciutadania sinó de pobresa, però no d'inserció, ja que no ve acompanyada de l'exigència de buscar feina o de formar-se. És un camí que jo no suggeriria a cap Govern responsable, per més necessitats que estiguem de fer un tomb a la nostra política social.
