Dues dones a la comissió
Ahir va ser un altre dia dels que fan afició per a l'activitat política. La comissió Pujol va ser el marc de recriminacions de corrala entre la política compareixent, la senyora Sánchez-Camacho, i els seus companys de Cambra, que la van interrogar sobre la seva relació amb la gravació de la conversa teòricament privada a La Camarga amb la compareixent següent a la comissió, la senyora Álvarez.
Encara que el protagonisme, després, se'l va emportar aquesta última, la falta de solidesa de les proves que diu que posseeix però que, de moment, per no estar verificades, no pot fer públiques, va convertir les seves declaracions en esponjós cotó de fira: bonic, enganxós i gens dietètic. Caldrà esperar. Si la meitat del que assevera es pot acreditar raonablement, començant per l'origen del pujolià llegat clandestí, plouran del cel claus per a moltes tombes. Per descomptat, no semblava parlar per parlar.
Mentre sense desesperar esperem, algunes de les afirmacions de la Sánchez-Camacho són més substancioses del que aparenten i criden molt l'atenció. La genuïnitat de la conversa escoltada en seu parlamentària després de l'aparatosa entrega de Jordi Pujol fill és del tot qüestionable. Al·ludir a aquesta falta d'integritat és, amb tot, una cortina de fum.
Essencial és una altra qüestió. Així, la relació de la senyora Sánchez-Camacho amb la gravació. Intervinguessin en la gestació tercers o no, ben poc importa ara. El que sí que importa és: 1) per què davant un fet tan greument atemptatori a la intimitat no va exercir accions penals; al cap i a la fi, el fiscal de confiança va ser insuficient; i 2) per què, segons sembla, es va intentar que l'altra víctima no exercís cap acció.
A la primera pregunta, la resposta confusa de la compareixent diputada i senadora va ser igual d'erràtica com és el seu compartiment processal. En això sí que hi ha coherència. Malgrat exercir una acció civil, que després retira a canvi d'una quantitat que no consta abonada, pretén personar-se en el procés penal. Però la justícia no va picar: «Una vegada produïda la renúncia no és admissible la revocació sense atemptar de manera directa tant contra el principi de seguretat jurídica com contra les més elementals normes processals», li va etzibar l'Audiència a la senyora Sánchez-Camacho, que a més a més va manifestar la seva condició de jutge substituta. El fet que les penes en joc siguin greus -el delicte ho és- tampoc és creïble: ara, com a senadora, ha tingut l'ocasió d'esmenar aquesta desproporció punitiva mantinguda en la recent reforma del Codi Penal i no ho ha fet. Per si amb això no n'hi hagués prou, processalment, en tots els tràmits judicials relatius a la gravació durant el menú de confidències les dues afectades han anat de la mà. És més, la senyora Álvarez sembla que sempre ha anat seguint indicacions de la seva examiga diputada i senadora.
En fi, davant d'excuses que no se sostenen -i menys per a una professional del Dret- i davant l'allunyament d'una víctima totalment desvinculada de la gravació de les interioritats dels procediments judicials, es pot concloure que també pel que fa a aquest aspecte la comissió Pujol ha servit per confirmar, cada vegada amb més detall, que no només fa ferum de podrit al Principat, sinó per què.
