La roda
Un, dos i al tercer dia... resurrecció
Tots morim més d'una vegada. En ocasions d'una manera inapreciable, amagat rere el somriure de sempre o els gestos quotidians. La mateixa manera d'apartar-se el floc de cabells. Idèntica forma de remenar la crema del cafè. Ningú sap res. Ningú veu. I tu vas morint. Sense dramatismes. Sense comiats ni elegies. Perquè només és un descans. Una fugida. Un refugi. Un badall llarg i serè. Morir per tornar a néixer. Deixar que caiguin les fulles dels arbres, que els animals s'endormisquin als seus caus, que els camins es cobreixin de gebre i l'horitzó de boira. Un cabdell de silenci i de no-res. La coberta protectora de la metamorfosi.
Tots morim més d'una vegada. Sense llàgrimes ni funerals. Només una fosa en negre transitori. Un parèntesi. Un instant. Just per desprendre's de la pell gastada, de les mirades entollades, de l'alè tancat. Potser aprofitem per enterrar l'excés d'equipatge, allò que un dia ens va semblar imprescindible i que el temps ha convertit en la resta inservible d'un naufragi. Tanquem els ulls, fem inventari de cops i deixem que una letargia d'hivern les adormi. Un. Dos. I al tercer dia...
Tots tornem a néixer més d'una vegada. Respirem de nou. Trobem el que vam perdre. Descobrim un color inesperat. De sobte, tot sembla tenir un sentit. Les peces encaixen. Potser encara trigues a acostumar-te a aquest cos que, sent el de sempre, et costa reconèixer. Potser has d'aprendre a expressar-te una altra vegada. Has de buscar significats nous a paraules velles. Has de callar per sempre el que definitivament es va quedar enrere. I quan l'enyorança amenaça de conduir-nos a un passat ja caduc, n'hi ha prou de respirar fondo. Omplir els pulmons d'aire nou. Una glopada de primavera. Al capdavall, una resurrecció.
