El radar
'Candy Crush'
Tenint en compte el nivell de la setmana -del diuen, diuen, diuen al caloret passant per l'Espanya de iupi de Mariano Rajoy i la partida de Candy Crush de Celia Villalobos-, la millor notícia és que Mortadel·lo i Filemó seran els encarregats d'investigar algú molt semblant a Luis Bárcenas en el seu nou còmic, El Tesorero. Bona notícia perquè de Mortadel·lo i Filemó se'n poden esperar moltes coses, però no que es posin a jugar al Candy Crush en ple discurs del president del Govern en el debat sobre l'estat de la nació; que una cosa és l'humor i una altra la falta de respecte.
Escoltant la conversa pública d'aquesta setmana, costa discernir què fa enfadar més: si els arguments, per anomenar-los d'alguna manera, desgranats al Congrés sota l'atenta mirada de Villalobos («O menteix Rajoy amb les xifres de l'atur, o les de creació d'ocupació, o les de beques (...) o les de llistes d'espera o bé menteix l'oposició amb xifres totalment diferents. O pitjor, menteixen tots. Sigui com sigui, és dolent per als ciutadans, que sabem que algú o tots ens enganyen. Per això em sento sol, trist i desprotegit», va escriure Herminio Avilés, de Barcelona); o bé l'espectacle que la família Pujol Ferrusola va protagonitzar al Parlament de Catalunya, entre la displicència, la gastada -de tant usar-la- senyera de sempre i les lliçons de dinamització econòmica: «La família Pujol va quedar retratada com un clan que presumptament va dominar amb estil mafiós la política i els negocis. Però el més trist no és això, sinó la incapacitat i la nul·la eficàcia dels representants polítics a la comissió, que van fer un ridícul rere l'altre sense aportar cap prova que acorralés els seus interrogats» (Blas Gutiérrez, de Sant Cugat).
Els qualificatius que usen molts dels ciutadans que ens han escrit per referir-se al que va passar dilluns a Barcelona i dimarts a Madrid són intercanviables: mediocritat, pantomima, polítics sense escrúpols, escassa qualitat política, mentides, insults, menyspreu al ciutadà, triomfalisme buit, desemparament, tristesa, vergonya, irritació, frustració, el no res. Moltes idees coincideixen, però crida l'atenció una pel que té d'expressió d'un fracàs sistèmic: ells (els polítics, és clar) viuen en el seu món. «La meva impressió és que els polítics van a la seva, ens prenen per tontos i creuen que ens enganyen; que els importa un rave el que diuen (...) i que ometen el que ens afecta als ciutadans: corrupció, injustícia i menyspreu», va escriure Enric Roig, de Cambrils.
Notícies relacionadesA risc de ser ingenu (perquè la part formal de la democràcia té un punt d'imprescindible ingenuïtat), agreuja encara més el que ha passat el fet que els dos espectacles tinguessin lloc al Parlament espanyol i el català i que fossin protagonitzats o bé per càrrecs electes o bé per un clan el patriarca del qual va ser molt honorable durant lustres. «El més ofensiu és que diguin tantes mentides i faules. Els ciutadans ja no som aquells de la postguerra, analfabets, desinformats i manipulats», recorda Belén Ruiz, de Cerdanyola del Vallès.
En el tema de l'ofensa i del menyspreu al ciutadà competeixen Rita Barberà i Celia Villalobos. Ni el caloret ni la partideta al Candy Crush són comparables en transcendència al cas Pujol ni a la situació en què es troba l'Estat del benestar, però són el vinagre a la ferida, la mofa gratuïta. Va ser especialment lamentable el cas de Villalobos; i més encara escoltar justificacions del tipus qui no ha jugat al Tetris a la feina, qui no ha navegat per internet per pàgines inadequades, qui no s'ha relaxat uns minuts en una reunió carregosa. Entendre que la vicepresidenta del Congrés no és un qui normal no perquè ser política amb càrrec sigui un privilegi, sinó perquè representa la resta dels ciutadans no hauria de ser tan difícil. «Cada vegada estem més enfurismats», diu Belén Ruiz a la seva carta.
