Anar al contingut

¿Què ha canviat, conseller?

Daniel Albalate

Avui ens llevem amb la notícia que la Generalitat hauria trobat una solució per finalitzar la L9 del metro basada en una concessió privada per a la seva construcció i operació per valor de 1.100 milions d'euros. El model que s'estaria considerant segueix la lògica de les privatitzacions només per objectius financers que a casa nostra ja han donat resultats dubtosos com els de Tabasa i ATLL. Els models de recurs d'urgència al sector privat per continuar construint en infraestructures incentiven obres faraòniques i també ens recorda un dels instruments que han permès la follia de la política d'infraestructures espanyola.

En aquest sentit, el model que es consideraria és de difícil viabilitat sense la cobertura de riscos de demanda i sense aportacions públiques. Per això aquest model té punts en comú amb els models de finançament que difereixen en el temps els pagaments públics, tan usats pel tripartit en la seva darrera etapa. És difícil creure que serà així, perquè aquests models són enormement costosos per als contribuents i/o usuaris, ja que suposen un préstec a llarg termini -entre 30 i 40 anys- a interessos elevats, i es poden tornar explosius. És difícil pensar que serà així perquè precisament aquest govern, el grup parlamentari que li dóna suport i els dos darrers consellers han denunciat reiterades vegades que aquests instruments han estat una elecció irresponsable. Ho va fer la conselleria amb Lluís Recoder al capdavant amb una nota de premsa antològica (3 de juny del 2011) en la qual es denunciava que el 40% del seu pressupost es trobava hipotecat pels pagaments diferits de les obres fetes pel tripartit i oferia dades, projecte a projecte, dels seus sobrecostos. Ho va fer Santi Vila el novembre del 2014 quan criticava la motxilla que li havia deixat el tripartit havent fiat el pagament de les inversions a les generacions futures. Què ha canviat, conseller?

Explicacions

Aquests mètodes només es poden justificar per una extrema urgència que no pugui ser solucionada per vies pressupostàries. Tant urgent és el que falta de la L9? És la prioritat que té avui el conjunt del país? Si hi ha urgència segur que la conselleria podrà mostrar l'avaluació econòmica i social i presentar la taxa interna de retorn de la inversió necessària per acabar els trams que falten. Perquè no seria coherent que a Madrid es demani que s'avaluïn les inversions en infraestructures i aquí no es fes. Haurà d'explicar quina és la distribució de risc entre sector públic i privat, perquè no seria coherent criticar les concessions privades amb xarxa de seguretat de l'Estat (Castor, les autopistes radials de Madris) i fer-ne aquí de semblants. I tampoc m'imagino que en els temps de crisi actuals la Generalitat de tots els catalans hipotequi recursos futurs per invertir avui en el sistema de transport metropolità de la capital -al més pur estil Madrid- quan té el país en plena consolidació de retallades socials. Pot ser que les inversions no computin en el dèficit, però això no les justifica ni permet fer allò que als altres tant els hem criticat.

Temes: Metro

0 Comentaris