Unes eleccions més que gregues

Les eleccions celebrades a Grècia diumenge passat tenen força per sacsejar tot l'escenari europeu. No només perquè l'arribada al poder de Syriza pugui suposar la revisió de la política econòmica dels últims cinc anys, sinó perquè el que ha passat a Grècia afectarà els països europeus que han de passar per les urnes al llarg de l'any (començant pel Regne Unit al maig, i acabant per Espanya al novembre). La grega ha estat la primera experiència de relleu en el si de l'esquerra, i aquesta tendència no afecta només els grecs. És un moviment d'abast europeu que s'ha anat observant en molts països des que la crisi financera va transmutar en crisi política i sistèmica. Aquestes eleccions a Grècia han estat les primeres d'una segona onada de comicis marcats per la crisi, i per la dificultat dels socialistes per trobar-hi una resposta pròpia.

La primera onada es va produir entre el 2009 i el 2013, marcant una tendència comuna pràcticament en tots els estats de la UE: descens dels partits socialistes i socialdemòcrates i aparició d'un grup de petites formacions radicals, capaços d'atraure el vot descontent. A Grècia el 2012 els socialistes del Pasok van perdre el 72% del vot, mentre que Syriza triplicava el seu. A Itàlia, el populista Moviment 5 Estrelles guanyava vuit milions de vots el 2013, mentre que el PD en perdia tres i mig. A Portugal, entre el 2005 i el 2011 el PS va perdre prop del 40% del vot. El 2011 en les eleccions generals a Espanya, el PSOE treia el seu pitjor resultat en trenta anys. Fins i tot a Alemanya, on els efectes de la crisi es feien notar menys, els socialdemòcrates de l'SPD aconseguien el pitjor resultat en unes eleccions federals des del 1961.

Les eleccions gregues del 2015 poden haver obert una nova etapa, definida per la possibilitat d'aquests partits nous de rellevar la vella socialdemocràcia com a alternativa real a les forces de la dreta conservadora. És el que ha passat a Atenes. Aquests nous moviments, nascuts fa pocs anys com a canalitzadors del vot protesta, estarien a les portes de convertir-se en partits de Govern, a cavall de la crítica a les polítiques contra la crisi portades a terme per gairebé tots els governs europeus, ja fossin de dretes o de centreesquerra (per separat o en coalició).

De fet, les eleccions gregues són la primera repercussió a nivell estatal del que ja va passar en les europees del 2014. Si això fos cert, el seu impacte no es limitaria a Grècia, sinó que s'estendria per tot el continent, perquè a tot arreu (encara que amb graus diferents) es produeix el mateix fenomen: una dramàtica dualització social, provocada per la incapacitat dels poders públics per aturar l'empobriment de les classes mitjanes, i la consegüent divisió entre aquells segments de la societat que van bé i aquells que han vist com empitjoraven les seves condicions de vida, els guanyadors i els perdedors de la crisi. Aquests últims busquen un refugi i un horitzó, i els partits socialistes no han estat capaços d'oferir-los ni una cosa ni l'altra.

Aleshores, el moviment natural de la classe mitjana precaritzada ha estat donar suport a aquelles forces que els ofereixen una alternativa (encara que sembli impossible, irrealitzable i radical). Aquest no és només un moviment de protesta, com semblava fa cinc anys, no és un desfogament que s'esvairà en el moment que la situació econòmica es recuperi. Potser sí que ho era fa uns quants anys, però l'estancament de les condicions socioeconòmiques de la majoria dels ciutadans europeus i la falta de resposta dels socialistes i socialdemòcrates a les polítiques d'austeritat de la dreta, han mutat el que era un crit desesperat en el que sembla una autèntica alternativa política.

Moviment d'electors

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Les eleccions gregues han demostrat que l'espai que tradicionalment ocupava la socialdemocràcia és al mercat a disposició de les noves forces, que ja no actuen només com a tribuns de la plebs sinó com a organitzacions amb potencial de convertir-se en partits de Govern. És el que pot passar a Espanya d'aquí uns mesos, però no és exclusiu dels països del Sud. Pot passar a França, o al Regne Unit, o fins i tot a Alemanya. Un moviment d'electors a la recerca d'un aixopluc, ja sigui a l'esquerra (com Syriza o Podem) o en forces nacionalistes (l'FN francès, l'UKIP anglès, AfD o els islamòfobs Pegida a Alemanya), o en una combinació de tots dos.

Totes aquestes noves organitzacions han demostrat que són capaces d'atraure una part significativa de l'antiga base de vot socialista, i el cas grec ens ensenya que tenen potencial per desplaçar els partits socialistes de la seva posició tradicional com a força majoritària.