Després de Charlie Hebdo...

Han passat dies des dels brutals atemptats de París i es va desenvolupant un debat social de complexitat creixent, que hauria d'interessar-nos perquè  ens concerneix directament a tots. Aquesta complexitat, a més, s'ha multiplicat per la seva globalització via xarxes i això ens obliga a reflexionar sobre les respostes a un repte tan gran. En altres paraules, hem de cuidar-nos d'aquells que davant d'això es desfoguen amb una solució que cap en una sola frase. I no només si ve d'un polític d'extrema dreta. Hi ha molta gent corrent que sent preocupació o por i potser sense saber-ho s'apunta més a exorcismes que a arguments.

Convé centrar-se primer en la nostra societat i en les del nostre entorn institucional i polític. Comparat amb èpoques anteriors, aquesta vegada i malgrat la diversitat d'opinions, sembla haver-hi un consens sobre la necessitat de polítiques de seguretat, policials i judicials més eficaces, que millorin l'anticipació, la prevenció, però també la reacció posterior al crim. És a dir, la persecució i càstig dels culpables, dins del marc de l'Estat de dret. Hem vist a França moltes veus prevenint contra la temptació americana, la de les inacceptables Patriot Act i Guantánamo, de manera que aquesta temptació sembla de moment subjecta a una forta reserva social i política molt majoritària. Però ha crescut un altre debat, estrictament social, d'opinió, i a França està afectant la seva població sociològicament musulmana. Dic bé sociològicament per allunyar-nos de l'equació cinc milions i mig de musulmans a França = la comunitat musulmana. Olivier Roy ho ha explicat de manera clara: a França hi ha una població musulmana (el 8% del total), però no hi ha una comunitat musulmana. El seu grau de pràctica religiosa varia espectacularment, la seva filiació política és tan àmplia com el sistema de partits del país (excepte l'FN), no hi ha un partit de perfil confessional, les seves preferències culturals són múltiples, i sobretot, no segueixen un patró de comportament cívic homogeni.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

El que passa a continuació és un xoc de simplificacions, no de civilitzacions, o més ben dit, un xoc de percepcions simplistes. Quan alguns mitjans i comentaristes, però sobretot una legió d'internautes impresentables, aboquen la seva islamofòbia a les xarxes, creen opinió i moltíssims musulmans que ni de lluny aproven els crims de l'altre dia, i que a més consideren aquest gihadisme un autèntic crim sense pal·liatius, se senten assenyalats amb el dit. D'una manera a vegades difusa, a vegades més cruament. D'aquí ve el corrent francès d'opinió del tipus Jo no sóc Charlie, perquè… acompanyat d'una complexa explicació que condemna els crims però no pot aprovar la manera gratuïta i frívola com aquesta revista retrata el Profeta. I no només musulmans adopten l'argument, molts francesos i europeus no musulmans el comparteixen. Així arribem a dues qüestions de difícil encaix, almenys en les societats democràtiques. Per un costat el criteri d'oportunitat, de sensibilitat social, de respecte per l'altre, que es resumeix així: malgrat la invocació a la llibertat d'expressió, quina necessitat hi ha de faltar al respecte a molta gent que, sense ser fins i tot creient, se sent ofesa per les caricatures del Profeta. Per l'altre, el principi de legalitat que ha de filar molt fi, perquè ha de ser capaç a la vegada de defensar els drets fonamentals i entre ells la llibertat d'expressió, incloent-hi les seves limitacions per llei, només acceptables per qüestions estrictament vinculades al nucli innegociable de l'Estat de dret. Emetre opinions, per polèmiques que siguin, és un tema de sensibilitat cívica individual i col·lectiva. Si hi ha ofensa, només els tribunals ho han de resoldre.

A partir d'aquí, es pot matisar. Els conceptes d'ofensa, injúria, difamació, han de poder ser invocats només en els casos previstos per llei davant els tribunals, però les religions -cada una té les seves icones, els seus dogmes i les seves línies vermelles- són opinables, com qualsevol cos d'idees i conviccions col·lectives. I per tant, eventualment objecte de crítica i en el seu cas de broma. Amb ironia o de pèssim gust, això és una qüestió d'autoregulació social. I la blasfèmia va ser abolida legalment a França… el 1666 per Lluís XIV. Però la reacció espontània i massiva encarnada en Je suis Charlie no em sembla que agrupi milions de persones que s'alegren de la dimensió ofensiva de les caricatures i de com ho viuen els musulmans. El que les ha mogut és la qüestió de fons: no es pot matar per una qüestió d'opinió. ¿Difícil d'explicar socialment? Segur que sí i, sobretot, intenta argumentar-ho en el famós Twiter: 140 ca­ràcters.