Els morts

En l'any que avui acaba, la cultura catalana ha perdut personalitats d'un pes determinant. Tant si es trobaven en un període de plena agitació intel·lectual com si vivien una època de defalliment físic i mental, el fet és que l'any 2014 diu adéu, també, a una determinada manera de fer les coses, a un compromís amb la llengua i amb la tradició que trobarem molt a faltar. Fa pocs dies, un amic em deia que, al llarg dels mesos que fa que no hi és, sentia de ben a prop -com mai no l'havia sentit- el mestratge de Modest Prats. És un exemple. Citant les seves paraules o imaginant què diria sobre l'actualitat més rabent o sobre l'últim llibre que hem llegit. Podríem assegurar el mateix de Josep Maria Castellet o de Jaume Vallcorba, editors que van escriure la seva obra magna en el catàleg que van anar confegint però que també ens van deixar planes memorables d'erudició, memòria i saviesa. Parlo d'aquests tres, però n'hi podria afegir d'altres, com el company Joan Barril, per descomptat. Cadascú a la seva manera, cadascú amb una intensitat diferent. Tots, amb un tret comú: ens van permetre noves lectures de la realitat, visions del món que no tindríem si no ens haguessin acompanyat. Tanmateix, fem com Vinyoli: «La terra cobra el delme. No parlem, / però, dels morts i fem-nos lentament / al pensament que alguna cosa d'ells / és molt a prop». I encara més: «Viu la teva vida / mesclada amb ells. / Usa dels morts així».