Els trens perduts

No sé a vostès, però a mi m'agrada el tren. No em refereixo a l'AVE, que és un tren dels cars i dels còmodes. Em refereixo als trens que van a una velocitat que ens permet veure les cares de la gent que ens saluda a l'exterior. Aquests trens més o menys parsimoniosos són trens en vies d'extinció. Quan des de les autoritats de Foment detecten que la línia ha deixat de ser rendible, llavors s'assisteix a la desaparició de les màquines i els vagons. A continuació van fonent-se els rails i, en el millor dels casos, el termini final consisteix a substituir el vell traçat per una via verda, és a dir, un camí sense vies i no necessàriament verd.

M'agradarien els trens lents si estiguessin ben cuidats. No m'agrada veure tapiada una estació i que no hi hagi una bonica cafeteria amb el seu saló i les seves cadires Thonet. No m'agrada que els lavabos públics de les estacions es diguin excusats i que l'espai per als homes es descrigui com a «cavallers». La paraula cavaller és pròpia de guàrdies civils. Només cal que l'autoritat et digui cavaller per posar-te a tremolar. A les estacions ja ni tan sols hi ha cobradors que et donen el bitllet i se'ls ha d'anar a buscar a bord per no ser un indocumentat. Deu ser per això que m'agrada anar en tramvia. I cada vegada que he d'anar a TV-3 o a casa d'un amic que viu a Sant Just sento l'espetec del tròlei i el petit sobresalt de les juntures.

La meva amiga Mercè, que és del Priorat, inverteix dues llargues hores a anar de Barcelona a l'estació de Marçà, més o menys el temps en què un AVE arriba més enllà de Calatayud. En això una mica s'ha avançat. El primer tren de la Península sembla que es va inaugurar el 1848 entre Barcelona i Mataró. Es van invertir 35 minuts en el trajecte. Els mateixos que avui es triga de Barcelona a la capital del Maresme. No avancem. I mentrestant continua pagant-se l'estultícia de l'enginyer Subercase que és qui va decidir al segle XIX que l'ample de via ibèric havia de mesurar sis peus castellans.

Contràriament al que es creu, el primer ferrocarril sobre terra espanyol data del 1837 i cobria la distància entre Puerto de La Habana i Güines, a la Cuba colonial. El trajecte no sobrepassava els 28 quilòmetres però el que és sorprenent és que en la construcció d'aquest tren i del seu traçat hi van morir prop de 2.000 treballadors, entre despreniments i febres. El tren no és una bicoca amable. El tren s'acaba pagant, i de quina manera.

Per fortuna hi ha països europeus que mantenen els seus ferrocarrils amb netedat i rigor, només perquè els passatgers sentin el lent rodar cap a l'amor o puguin somiejar en la poesia. Els trens suïssos continuen sent el monument nacional millor greixat de la confederació. Els trens britànics els fan servir nens que van a l'escola i jubilats que no volen posar-se al volant.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Queden encara al món línies ferroviàries que emocionen els enginyers, com el curiós sistema de vaivé que permet aixecar el tren dels núvols a prop de l'argentina Salta, o el Transsiberià que tanta literatura ha estat capaç de generar, o el Rocky Mountaneer, aquell traçat que va de Calgary fins a Vancouver i que marxa en paral·lel a les aigües del riu Frazer passant sobre ponts vertiginosos.

Mentrestant no hi ha dia sense pluja en què no hàgim d'escoltar per la ràdio que un tren s'ha aturat en una via única i que un autobús ha hagut de transportar els passatgers. Un país que mima els trens s'està rejovenint a si mateix.