Anar al contingut

El pressupost i la (bona) política

Rocío Martínez-Sampere

De totes les coses que es poden dir del projecte de pressupostos pel 2015 que ahir va presentar el Govern de Catalunya, n’hi ha una que sobta d’entrada. És l’afirmació del conseller Mas-Colell que aquests són uns pressupostos d’alt contingut polític.

Quan han estat els pressupostos apolítics? Un mer exercici comptable? Els pressupostos són, per definició, la llei que plasma les prioritats polítiques d’un govern: les seves prioritats, les seves eleccions, les seves propostes, les seves apostes. És la llei política per excel·lència –si és que n’hi ha alguna que no ho és.

Per això la sospita que quan Mas-Colell, que mai ha estat un mestre de la retòrica, qualifica els pressupostos de polítics, el que està dient en realitat és que són uns pressupostos electorals. Més pensats en reivindicar que en governar. En marcar posicions que en plasmar quines són, en el context actual, les possibles solucions.

Només fa falta tirar d’hemeroteca recent per veure que l’abans professor i ara polític havia dit, escrit i insistit que ‘Jo no pintaré els números. Això mai’. Que l’enorme i persistent deslleialtat institucional de l’estat central en forma de disposició addicional tercera, fons de competitivitat o recursos finalistes no és nova d’enguany (a no ser que ara convergència i unió ens vulgui fer creure que el ‘dèficit històric’ només són 2300 milions d’euros!!). El deute pendent no s’ha inclòs mai en els pressupostos no perquè no ens correspongués sinó perquè –en paraules contundents de Mas-Colell- els pressupostos per responsabilitat són l’exercici polític d’escollir en què gasta la generalitat els recursos disponibles (malgré la crisi, la miopia de Merkel o la deslleialtat de Montoro).

El canvi d’enguany doncs, que decideix despesa amb uns ingressos que no tenim encara que ens corresponguin, només pot obeir a que Mas-Colell hagi canviat d’idea i pensi que els pressupostos són l’exercici retòric d’escollir en què gasta la generalitat uns recursos que hauríem de tenir si Merkel no fos tan miop i imposés un dèficit absurd o si Montoro no fos Montoro o a que Mas-Colell pensi que en realitat no està fent uns pressupostos sinó un acte electoral. Un acte per dir el que ja sabem, que el govern d’Espanya centrifuga responsabilitats i incompleix, i que la Generalitat no només vol gastar (allò contra el que Mas va guanyar les eleccions) sinó que vol fer justícia amb la paga extra dels servidors públics. Diria que més aviat és això segon... i s’accepten apostes.

Com jo també sento fascinació per això que anomenem nova política demano que tractem aquests pressupostos com el que son: una arma llancívola sobre els (bons) que volen recuperar la paga extra i els (dolents) que ho impedim amb un vot en contra a tot el pressupost. Demano doncs que deixem de perdre el temps (i els recursos públics) fent veure que els debatem, que treballem les esmenes, i que els votem per ser o no la plasmació del pla d’un govern.

La vella i nova política s’entrecreua amb la mala i bona política. Ni la vella és sempre dolenta ni la nova sempre bona. Si ho volem així, l’astúcia haurà d’anar acompanyada de coratge (i d’altres coses, com idees o propostes que vencin la inèrcia). Però en aquest cas concret que ens ocupa, l’astúcia s’hauria d’acompanyar del coratge de dir les coses pel seu nom i no instrumentalitzar-ho tot per aconseguir guanyar una petita i inútil guerra de posicions. Ok, d’acord, per mil motius, alguns de segurament justificats, però si els pressupostos han deixat de ser una llei de (bona) política, el mínim que demano és que no ho pretenguem. Si us plau.

0 Comentaris
cargando