Biologia i cura dels fills

Hi ha pocs sons més insuportables que el plor d'un nen. La majoria d'humans reaccionem en sentir-lo amb una incomoditat que ens empeny a buscar-hi una solució, encara que l'emissor no sigui fill nostre. Un article publicat el mes passat a la revista American Naturalist descobria que aquest instint transcendeix els límits de les espècies: un cérvol, en sentir un plor gravat anteriorment, correrà a auxiliar de la mateixa manera una cria seva que una de foca, de marmota o fins i tot humana. De fet, fa temps que se sap que els gossos responen quan senten plorar nadons, igual que ho fem nosaltres si un gos es queixa, però es creia que això era un efecte secundari de la domesticació.

Sembla que no: en el plor d'un mamífer hi ha un component ancestral i universal que dispara les alarmes de tots els altres animals de la mateixa classe, malgrat que en alguns casos ens separin fins a 90 milions d'anys d'evolució.

L'experiment es va fer amb un cérvol femella però, almenys en humans, tot indica que hauria de funcionar en els dos sexes. Hi ha la concepció, tan errònia com fortament arrelada, que les dones estan biològicament més preparades per a la paternitat que els homes. Que això no és cert ho demostren estudis com el que apareixia aquest maig a la revista PNAS, on un grup de científics explicava que el cervell dels pares experimenta els mateixos canvis a nivell hormonal i funcional que el de les mares quan ells són els principals encarregats de cuidar els fills. Aquestes dades corroboren un treball del 2011, també vist a PNAS, que deia que la paternitat feia disminuir en els homes els nivells de testosterona, una hormona normalment implicada en activitats poc relacionades amb l'atenció als nadons.

Així doncs, les diferències entre gèneres pel que fa a l'habilitat de ser bons progenitors semblen determinades sobretot per condicionants socials, no pels cromosomes. El més greu és que no és tan sols l'actitud masclista d'alguns homes la que perpetua aquesta fal·làcia, sinó que moltes dones se senten còmodes admetent la seva suposada superioritat maternal, sense adonar-se que així entorpeixen els esforços que fem per evitar la discriminació en el mercat laboral. És evident que encara existeix el famós sostre de vidre que fa que alguns homes vegin les dones menys capaces per ocupar llocs de responsabilitat en una organització, tot i que m'agradaria creure que la conscienciació de les darreres dècades ha fet que les noves generacions ja no caiguem tant en aquesta trampa. Però, a part d'aquest impediment, existeix un altre motiu que saboteja les carreres de les dones, i que es basa en aquesta malentesa capacitat biològica d'ocupar-se millor dels infants. Tinc la impressió que juga un paper important a l'hora de determinar estadístiques com la que es va publicar el novembre de l'any passat a la revista Family Relations, on es deia que, malgrat que moltes parelles joves creuen que la responsabilitat de criar la descendència els primers anys ha de ser compartida, a l'hora de la veritat, les mares passen una mitjana del 70% del temps lliure cuidant els fills, mentre que en els pares aquesta xifra arriba com a màxim al 50%.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Només hi ha una diferència insalvable entre homes i dones quan parlem de paternitat: els homes no podem incubar un embrió dins nostre. Però passats els nou mesos de gestació, no hi ha motius biològics per carregar els neulers majoritàriament a les dones. Fins i tot la lactància es pot compartir. Existeixen bombes que extrauen llet i, sinó, tenim alternatives molt bones que haurien de deixar de demonitzar-se: tot i que la materna és sens dubte més recomanable, cap nen ha patit danys irreversibles per haver estat criat amb llet de pot. Si aquest és el preu a pagar per recuperar una part de la competitivitat de la dona, potser val la pena fer el sacrifici.

És molt senzill lluitar per la igualtat de gèneres quan podem donar tota la culpa al masclisme sorollós i atàvic, fàcilment identificable amb els estrats més casposos de la societat. Malgrat que és cert que encara en queden restes, és més perillós aquest masclisme social insidiós que portem homes i dones interioritzat després de mil·lennis d'immobilitat dels rols sexuals. Fins que no siguem tots conscients que existeix, no farem les primeres passes per eradicar-lo. La biologia no el recolza. Que quedi clar: no existeix cap impediment físic perquè els homes que ho desitgin puguin ocupar-se més dels fills que de la seva feina, de la mateixa manera que hauria de ser perfectament normal que una mare escollís dedicar més temps a la seva vida laboral que a tenir cura de les criatures, com majoritàriament han fet sempre els homes.