Els valors de la tortuga

Fins ara ens havíem acostumat a parlar de l'anomenat dia de demà. El dia de demà era el futur, però no un futur qualsevol. El dia de demà havia de ser molt més lluminós i fecund que el dia d'avui. Això és el que s'ha trencat en aquests moments. El dia de demà no compleix les expectatives d'esperança amb què fins ara havíem trufat l'obligada evolució de l'espècie. I aquesta ruptura no és deguda a cap tipus de catàstrofe natural com la que va precedir l'extinció dels dinosaures, sinó a una infinitat de mesures que, en nom de la rendibilitat de l'Estat, es van llançant sobre el comú dels ciutadans.

El dia de demà s'ha vist interromput per una aplicació automàtica de lleis abstruses que mai van a favor de la gent sinó que són una espècie de feudalisme econòmic auspiciat pel matrimoni de conveniència entre l'Administració i la gran banca. El dia de demà ha deixat d'existir perquè tenim por de nosaltres mateixos. No hi ha lloc per a la insurrecció ni ponts que impedeixin que l'abisme entre classes socials es vagi ampliant progressivament. El dia de demà és un anar tirant i, tant com sigui possible, arribar a la supervivència moral que va marcar el desenvolupament dels nostres pares. El capitalisme mal administrat porta a aquest tipus de carrerons sense sortida. Per ara l'únic que se'ns està oferint és la resignació i la solidaritat veïnal. El següent pas serà simplement la delinqüència, ja que la insurrecció col·lectiva és una cosa que està mal vista.

Per trobar nous recipients on intentar fer bullir l'esperança hem inventat recentment una expressió que ens consola. A la pel·lícula de Ridley Scott Gladiator, Russell Crowe s'acomiada d'un dels seus fidels lloctinents dient-li que es trobaran «en l'altra vida». Fa poc vaig tornar a trobar aquesta expressió en un deliciós llibre de Yannick García, de pare andalús i mare bretona, establert al Delta, que es titula La nostra vida vertical, premi Documenta 2013. En un dels seus relats, Yannick García reflexiona sobre un home al qual acaba de conèixer i diu: «En una altra vida podríem haver estat amics. Aquestes frases les diem sovint, 'en una altra vida', quan ens adonem que allò no passarà en realitat, que no serem mai amics d'aquella persona, però la volem salvar de la nostra condemna». En realitat, tampoc hi ha la possibilitat de deixar-nos portar per la quimera d'aquesta altra ­vida.

La nostra altra vida prové de la voluntat. Podem canviar de parella, de feina, de nacionalitat, de sexe. Emigrar, fecundar, creure, triomfar, fracassar. Sens dubte, totes aquestes opcions seran arriscades, però significaran una nova vida. En canvi, la idea de la nova vida aplicada als grans canvis polítics és una cosa sorprenent en els temps que ­corren.

En aquest Sant Jordi, les parades al carrer estaran plenes més que mai de llibres que intentaran fer-nos creure que la nova vida nacional és possible. Entre el que és desitjable i el que és possible hi ha moltes diferències. Una d'elles és la capacitat del nou Estat per satisfer les necessitats de la gent i no per alimentar el legítim orgull nacional. L'orgull no serveix per remuntar la sanitat, per omplir les aules d'excel·lència o per assistir a una apoteòsica exaltació del treball que allunyi de nosaltres la crueltat de l'atur. Fa falta que l'esperança col·lectiva es nodreixi de tècnics més donats a les xifres que als discursos inflamats. En cas contrari, en aquella altra vida la gent es trobarà amb la trampa de la decepció, aquell marasme dolorós i enganxós que ja no ens deixarà mai més.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

El dia de demà serà pitjor. I l'altra vida és inexistent. S'ha acabat el món de la transcendència, i l'únic que ens serveix és crear un nou ordre de valors basat en la prudència i en la política de la tortuga. Alimentem-nos de memòria i tranquil·litat persuasiva, sabent que la nostra closca és sòlida. La nova vida s'està forjant en el món i es limita des de la metròpolis. Convençuts de tenir la raó històrica, la Història ens devorarà de nou.

Però intueixo en el debat secessionista un excés de fe i un dèficit de càlcul. Fer el que és correcte no implica acabar triomfant. En aquella hipotètica nova vida veurem com les forces cen­trípetes faran el possible per negar el més mínim anhel de confraternització. No entenen les alternatives pacífiques. El que ara és un sainet cortesà pot desembocar en petites tragèdies. No confiem únicament en les multituds, sinó sobretot en la capacitat de regeneració de cadascú de nosaltres, perquè fins i tot les tortugues acaben vencent la fletxa d'Aquil·les.