Anar al contingut

Els DISSABTES, CIÈNCIA

La consciència en un plat de cultiu

Salvador Macip

Avui ja és possible estudiar el comportament del cervell en una proveta, cosa que és un gran avenç

Potser un dels avenços més sorprenents de la biomedicina d'aquest segle ha estat aconseguir fabricar teixits humans al laboratori. És el primer pas del que s'ha anomenat medicina regenerativa: produir les peces de recanvi que necessitaria un cos malalt per tornar a funcionar. Gràcies a l'habilitat de les cèl·lules mare per convertir-se en qualsevol dels tipus de cèl·lula que hi ha en un organisme, hem pogut generar fragments de fetge, de pulmó i fins i tot parts d'un ull, que s'han comportat com els seus homòlegs una vegada s'han introduït en animals o, fins i tot, en els primers voluntaris humans. Sense anar més lluny, el grup del doctor Juan Carlos Izpisua, del Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona, anunciava fa poc a la revista Nature Cell Biology que havia creat per primer cop un teixit de ronyó funcional, utilitzant cèl·lules mare d'embrions de ratolins.

Tot això ens està portant cap als trasplantaments a la carta, que en un futur podrien solucionar problemes tan comuns actualment com la diabetis o la insuficiència renal. De moment, únicament se n'han provat versions més senzilles, com per exemple els estudis que el doctor Paolo Macchiarini realitza amb tràquees. La seva tècnica, que va ser desenvolupada el 2008 a l'Hospital Clínic de Barcelona, comença agafant una tràquea d'un donant, que es neteja de cèl·lules. L'estructura resultant s'omple amb cèl·lules mare del pacient, i aquestes acaben formant el teixit necessari perquè la tràquea funcioni sense rebuig una vegada substitueixi la que està espatllada.

Però les coses s'estan complicant ràpidament. El grup del doctor Juergen Knoblich publicava fa poc un article a la revista Nature on explicava que, amb l'ajuda d'una mescla especial de substàncies químiques, havia aconseguit crear en un plat de cultiu el que, a efectes pràctics, es podrien considerar uns minicervells. Al seu laboratori, van posar un grapat de cèl·lules mare en una substància gelatinosa semblant a la que hi ha entre els teixits del cos humà. Després van afegir-hi les condicions adequades de temperatura, oxigen i nutrients i van deixar que les cèl·lules es reproduïssin al seu ritme. Al cap d'uns dies, havien començat a formar espontàniament unes petites estructures de tres o quatre mil·límetres de diàmetre que recordaven molt el cervell d'un fetus de nou setmanes. Efectivament, quan les van mirar al microscopi, van veure que, malgrat que no s'assemblaven del tot a cap construcció cerebral real, s'organitzaven en àrees neuronals diferents que interaccionaven entre elles, talment com ho faria un òrgan viu.

El cervell és una part del nostre cos que té una rellevància especial, precisament perquè el que ens separa dels altres éssers vius és tenir un còrtex més desenvolupat que ens permet una sèrie de funcions superiors úniques. La més rellevant és possiblement l'habilitat d'adonar-nos que existim, que des del principi ens ha omplert de la incertesa necessària per empènyer-nos a inventar ànimes, paradisos o reencarnacions que justifiquin la nostra presència en aquest planeta. Ara, gràcies a una senzilla combinació de cèl·lules mare i productes químics podem formar parts d'un cervell en un plat de cultiu. ¿Això vol dir que un dia serem capaços de construir unitats artificials conscients d'estar vives? Les conseqüències ètiques serien enormes. Ja van ser molt polèmics els treballs de Craig Venter, que anys enrere va confeccionar un ésser viu a partir pràcticament de zero, només acoblant-ne les peces bàsiques al laboratori. En aquell cas, es tractava d'un simple bacteri. ¿Què passaria si en el futur poguéssim crear vida amb unes capacitats cerebrals més semblants a les nostres? ¿Serà mai possible obtenir un cervell artificial a partir d'un grapat de cèl·lules, amb totes les complexitats físiques i mentals que això implica?

S'ha de subratllar que la importància dels treballs del doctor Knoblich, de moment, radica sobretot a haver proporcionat a la comunitat científica una manera d'estudiar el cervell humà que pot ser més acurada que les que s'utilitzen actualment. Cap animal té un cervell tan complex com el nostre, per això és difícil d'extrapolar resultats. A més, experimentar amb altres primats, els nostres parents més propers, genera gairebé tants problemes morals com fer-ho amb humans. Poder disposar de fragments de cervell per manipular al laboratori ens pot ajudar a entendre millor com es desenvolupen, es relacionen i funcionen les neurones i, al mateix temps, ens proporciona un model per estudiar la seva resposta a tractaments que podrien millorar malalties que cada vegada són més freqüents, com el parkinson o l'alzheimer. Això, per si sol, ja constitueix un avenç considerable. Però el que ens espera a la cantonada pot ser realment trencador.

0 Comentaris