Anar al contingut

ELS DISSABTES, CIÈNCIA

La velocitat del progrés científic

Salvador Macip

El fet que la investigació avanci més ràpidament que la societat crea conflictes, com a l'edat mitjana

La investigació biomèdica està donant tantes sorpreses últimament que a vegades ens costa assimilar totes les implicacions que acompanyen els nous descobriments. Posem per cas l'hamburguesa que fa poques setmanes uns científics holandesos anunciaven que havien fabricat al seu laboratori. Mentre ens fixàvem en aspectes anecdòtics com el gust poc saborós que deien que tenia o l'elevat cost del projecte, ens passava per alt que l'experiment era la demostració que, a partir de cèl·lules mare, podem generar amb bastanta fidelitat un teixit complex com és el múscul. Podria ser molt útil en medicina regenerativa, per exemple per reparar cors que han patit un infart o refer extremitats danyades en un accident.

Encara que pugui semblar fantàstic, no falta tant per veure aplicacions clíniques rutinàries d'aquest tipus de tècniques. I en un camp diferent, la carn artificial segurament no acabarà amb la fam al món com repetien molts mitjans, sobretot perquè hi ha formes més pràctiques de fer-ho, però sí que podria fer arribar proteïnes de qualitat a una població mundial que està en constant creixement utilitzant una forma alternativa, molt més sostenible que la ramaderia, que té una empremta ecològica considerablement alta. Això encara queda lluny, però ja hem fet els primers passos en aquesta direcció i no sembla que a llarg termini hagi de ser un objectiu inabastable.

La simplicitat de la idea bàsica que mou aquestes línies d'investigació, el fet de produir en un plat de cultiu tantes cèl·lules com ens facin falta del tipus que vulguem, ens està portant cap a direccions inesperades. Pocs s'haurien imaginat fa 20 anys que estaríem discutint seriosament possibilitats més pròpies del terreny especulatiu de la ciència-ficció. Estem començant a deixar de banda els problemes que van associats amb aconseguir les preades cèl·lules mare a canvi de destruir embrions, el principal cavall de batalla i impediment moral fins ara, perquè segurament podrem evitar-ho gràcies a alternatives com les cèl·lules induïdes que van donar el Nobel a Shinya Yamanaka l'any passat. Amb aquesta nova llibertat, si portem la teoria a les seves últimes conseqüències entrarem en un camp tan apassionant com èticament espinós.

Imaginem que agafem una cèl·lula de la pell d'una persona i, utilitzant les tècniques de Yamanaka o altres variants que s'han proposat després, fem que es converteixi en una cosa semblant a una cèl·lula mare. Si sabem la recepta química adequada, aconseguirem després que ens doni un grapat de cèl·lules de fetge, de pulmó o del que sigui. Tot això ja és possible fer-ho avui dia. ¿Podríem generar-ne també unes altres de més peculiars, com per exemple espermatozoides o òvuls, les cèl·lules germinals que fem servir per reproduir-nos? És una mica més complicat, però des de finals de l'any passat sembla que no és impossible. Els doctors Hayashi i Saitou, de la Universitat de Kyoto, al Japó, van aconseguir fer-ho en ratolins: usant una cèl·lula de la pell van produir òvuls que, una vegada fecundats i implantats en una femella, van generar animals normals. És fàcil veure que si algun dia poguéssim aplicar aquest procediment en els humans satisfaríem les necessitats de moltes dones amb problemes de fertilitat.

Però anem una mica més enllà. Ningú ens diu que, seguint els mateixos principis, no poguéssim intentar superar les limitacions biològiques dels nostres cossos i crear espermatozoides a partir d'una cèl·lula d'una dona, o òvuls utilitzant la d'un home. Això significaria que dues persones del mateix sexe podrien tenir un fill que fos la combinació genètica de tots dos, cosa que les tècniques de fecundació assistida no ens permetran mai. És una possibilitat de moment teòrica que aviat deixarà de ser-ho. Ara pensin en les úlceres que aquest possible pas endavant en la normalització de les relacions homosexuals provocarà a Rússia, Uganda i els altres setanta i escaig països on encara existeixen lleis que criminalitzen gais, lesbianes i transsexuals.

Semblava que seria una cosa que al segle XXI hauríem de superar, però la veritat és que la ciència encara avança més ràpid que la societat, com passava a l'edat mitjana. D'acord que hem evolucionat molt des d'aleshores, però acabem de dir que vivim en un planeta on és freqüent legislar en contra d'una variant biològica tan incontrolable com el color dels ulls o l'altura. Mentre intentem solucionar aquesta incongruència, els laboratoris d'arreu del món ja es troben a anys llum de distància. ¿Quin tipus de conflictes crearà un decalatge com aquest? ¿Serem prou madurs per acceptar un progrés que s'oposa frontalment a les conviccions més atàviques? Realment ens esperen unes dècades molt interessants.

0 Comentaris