Anar al contingut

El mercat de treball

¿Emprenedoria laboral? No, gràcies

Pau González Val

És inadmissible que la principal resposta del Govern a l'atur juvenil sigui fomentar l'autoocupació

Obro el diari i llegeixo que l'atur juvenil sobrepassa els 260.000 joves. Telenotícies, Twitter, al meu voltant: a tot arreu veig que molts joves s'han vist obligats a marxar de la seva ciutat a buscar feina, futur. La gent jove ja estàvem en crisi quan l'economia espanyola era, segons Zapatero, de «Champions League». Suposo que es referia que se la reparteixen entre uns pocs. Però això només ha fet que empitjorar.

Les dades de l'EPA m'esgarrifen, i no només perquè cada xifra és pitjor que l'anterior, sinó perquè hi veig l'Alba, la Laie, el Pala i tants d'altres... Hi veig projectes de vida frustrats. I jo, ¿què he fet per no ser aturat ni exiliat? No m'esforço més que molts altres joves... Aleshores, la pregunta ha de ser una altra: ¿què no han fet els nostres governs per evitar aquests drames, l'atur i l'exili juvenil? Podem resumir-ho dient que es treuen les puces de sobre i la resposta que ens donen és: «Ei, esforça't i busca't la vida».

Però no Ho diuen així, busquen paraules més boniques. Primer Convergència i Unió ens proposava, al seu programa electoral del 2010, que treballéssim sense remuneració ni cost per a l'empresa. Un eufemisme d'esclavatge juvenil. Quan van veure que la gent jove ni volíem ni podíem treballar gratis, van apel·lar a la cultura de l'esforç, passant-nos el mort a sobre. «No s'hi esforcen prou...», deien. I tant que ens hi esforcem, des de fa anys, i no perquè ens ho diguin des de Palau, sinó perquè ens hi va el lloguer, el menjar, el transport...

Un cop superada aquesta fase, van encunyar una nova versió: «l'emprenedoria», que vindria a ser «esforça't i esforça't, i si no surt bé, esforça't més». A banda d'aquesta evolució de l'«apanya't tu solet/a» de tota la vida, se'm planteja una pregunta: ¿hem de ser tots gent emprenedora? ¿La solució és que els 264.200 joves a l'atur creïn 264.200 empreses? Rotundament no. Hi ha d'haver treballadors per compte aliè, hi ha d'haver funcionariat que atengui el transport públic, sanitat, educació, serveis socials i la resta de serveis públics. ¿O això també ho deixarem a la voluntat emprenedora i la cultura de l'esforç de la gent? ¿Quant trigaran a exportar aquesta fórmula de l'emprenedoria a altres àmbits? Si no fos per la professionalitat del personal, en breu podríem rebre com a resposta de l'administració catalana a una urgència mèdica una cosa així com: «Esforça't i sigues emprenedor en la teva cura». I apa, bisturí, pot de pastilles i a esforçar-s'hi. Si no surt bé, no serà cosa seva, es que no ens hi esforcem. Però millor no donar-los idees...

I suposant que els fem cas, ¿qui comprarà el que sigui que produeixin les 264.200 empreses noves de trinca si seguim amb una societat retallada i empobrida? Ningú. Però ja no serà culpa de les administracions, que hauran fet excel·lents plans d'autoocupació, sinó de les persones que no s'hi esforcen prou.

I els qui tinguem feina, no serà en les millors condicions, òbviament. D'aquí un mes, les meves companyes de pis i la resta de treballadors i treballadores del món del lleure quedaran sense conveni gràcies a la darrera reforma laboral del Govern del PP i a la patronal del lleure, que ha bloquejat les negociacions. Si no hi ha acord, adéu al conveni. Que senzill que resulta dinamitar convenis: dos no acorden si un no vol..

Un altre dret garantit del qual la generació jove ja no gaudirem és el de la lliure elecció de la feina. Hem de treballar del que calgui i en les condicions que toquin. I qui no ho faci, deu ser un dropo i, en el fons, no vol trobar feina! Recentment, el doctor Carles Torrecilla, d'Esade, el planter del Govern dels millorables, ens deia als joves que no podem estudiar el que volem, que hem d'estudiar el que el mercat necessiti i ens dicti que hem d'estudiar. Si volen, que inverteixin en robòtica, però que tinguin clar que la gent jove també tenim drets inalienables pel fet de ser persones.

Uns dies més tard, un altre doctor, Xavier Sala Martin, deia que no pot ser que els sous del funcionariat pugin cada any. ¿En quin món viuen? Fa anys que les diferents administracions retallen els sous als treballadors i treballadores públics. Per cert, tots dos ens ho deien des d'un faristol pagat per tots plegats, des de la televisió pública catalana.

Ara no tenim ni dret al treball, ni dret que aquest sigui digne, ni dret a escollir de què treballem. No ens podem estrènyer més el cinturó, ja que ens fan portar els pantalons molt i molt avall. Només els falta convidar-nos que emigrem per no molestar... Ah no, això ja ho ha fet ni més ni menys que l'exconseller d'Empresa i (des)Ocupació de la Generalitat de Catalunya Francesc Xavier Mena. 

0 Comentaris