Sociologia catalana

Molt aviat els sociòlegs catalans s'aplegaran a Perpinyà per a celebrar el seu sisè congrés nacional. L'Associació Catalana de Sociologia, fundada el 1979 i incorporada tot seguit com a societat filial de l'Institut d'Estudis Catalans, ha estat decisiva en la consolidació d'aquesta ciència social a casa nostra. La sociologia entre nosaltres va crèixer d'una manera gairebé militant als anys 60, quan conrear-la representava un desafiament obert a la versió oficial de la realitat política, cultural i econòmica del país. La tasca del sociòleg consisteix a estudiar al més objectivament possible la realitat i els problemes d'una societat concreta i lliurar-ne els resultats. També recomanar solucions. Són, però, els polítics i els ciutadans responsables els que han de fer ús del que les ciències socials (l'economia, l'antropologia, la sociologia) posen al seu abast. Res impideix que els sociòlegs participin en els anhels de la resta de la ciutadania i en reformes i millores de la nostra condició. Així, no són pocs els professionals que combinen l'actitud crítica i l'anàlisi objectiva de la realitat social amb una posició compromesa amb reformes i millores necessàries.

MOLT SOVINT la sociologia és un art incòmode. Davant d'ella, l'actitud del règim dictatorial que governà Espanya fins al 1975 fou la de permetre tardanament el conreu d'una sociologia vigilada. Una sociologia que, en oferir feina protegida a alguns del seus addictes, fomentà allò que jo mateix vaig anomenar llavors 'sociologia col·laboracionista'. Era una disciplina poc amiga de les classes treballadores a més d'obertament hostil al catalanisme i a la democràcia. Així, els primers tres professors que successivament ocuparen la primera càtedra instaurada a la Universitat de Barcelona, que ni tan sols coneixien la llengua del país, no es distingiren pel seu entusiasme pels valors republicans. Millor fortuna tingué el primer desenvolupament de la disciplina a la Universitat Autònoma de Barcelona, que, aliada a la ciència política, finalment gaudí d'una Facultat de Ciències Socials.

La dependència universitària excessiva de la sociologia no és saludable. Per fortuna, a Catalunya la primera sociologia anà molt lligada, d'una banda, a les inquietuds d'alguns cristians progressistes i, d'una altra, a les dels laics d'esquerres, que obriren alguns centres de recerca i ensenyament, amb recursos molt minsos. En aquest creixement de la sociologia la Universitat Catalana d'Estiu hi tingué una funció notable durant un grapat d'anys. Avui som davant un període de normalitat científica que comença a semblar definitiu. Diverses branques de la sociologia produeixen resultats sòlids, respectables i útils. La sociologia urbana, la de la desigualtat social, la de les migracions, la de les creences i la religió, la sociolingüística, la sociologia política -¿qui no coneix els diagnòstics de la sociologia electoral catalana?-, la sociologia ambiental i fins i tot la sociologia més filosòfica, van fent la seva feina sense escarafalls i participen en la producció en ciències socials amb tota normalitat. Podria significar, tot això, que s'ha imposat certa rutina, un cop despullada la disciplina de l'aura que li donaren els seus temps heroics? No sembla que sigui així.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Els problemes d'avui són diferents, però greus. La tasca del sociòleg no rep sempre tota l'atenció deguda. Les racomanacions fundades en fets, dades i troballes científiques dels sociòlegs continuen sent incòmodes. Sovint pesen més els prejudicis sobre els fenòmens de la vida social que no pas els diagnòstics objectius. Així, els problemes que presenten la immigració, l'atur, les disfuncions del mercat de treball, la manipulació mediàtica o publicitària de la cultura, la distribució injusta de la renda o de l'educació, són resolts sovint més segons el poder que cadascú tingui que no pas segons el seu abast real, que és el que malda per presentar honestament, o denunciar, el sociòleg.

UN ESTUDI, de l'Institut d'Estudis Catalans, constatava que els recursos a l'abast dels investigadors catalans eren molt més generosos en el camp de les ciències naturals que no pas en el de les ciències socials. Encara i que els problemes socials siguin els més greus -delinqüència, certes malalties, pobresa, corrupció- hi han moltíssims més recursos a l'abast de la tecnologia, la ciència i la medicina que els que rep la ciència social. L'economia, com era d'esperar, rep ajuts molt més superiors que qualsevol altre ciència social. Els de la sociologia, però, continuen sent manifestament insuficients. L'estudi comprovà que quasi tota la modesta despesa sociològica era absorbida pels discrets sous dels professionals. Aquesta dada, prou eloqüent, revela la lamentable actitud de molts dels responsables del país envers la més necessària de les ciències socials. Una actitud, que no s'adiu gens amb el que ha assolit la sociologia a casa nostra, ni tampoc amb els serveis que fins avui ha retut al país, i continua, tossudament, produint.President de l'Institut d'Estudis Catalans.