Governo, per tant menteixo

Ja fa molts anys,Lluís Llachva interposar una demanda contraFelipe Gonzálezi el seu Govern per incompliment de promeses electorals i, en concret, per haver ocultat

-D'entrada, no, ¿se'n recorden?- la seva decisió de mantenir Espanya en l'estructura militar de l'OTAN.Llach, que va reconèixer haver votat socialista el 1982, va presentar al jutjat el programa electoral del PSOE i nombroses declaracions deGonzálezal Congrés dels Diputats en les quals es manifestava radicalment en contra de l'entrada d'Espanya a l'OTAN.

El jutge del cas va reconèixer que «el control de la promesa electoral o del compromís polític, mitjançant exigència de responsabilitat pel seu incompliment, és un interès social que els ciutadans tenen necessitat de satisfer». «La permeabilitat del sistema jurídic -afegia la sentència- permetria, amb l'assimilació de figures jurídiques d'altres ordenaments, (…) satisfer l'interès social no emparat o protegit en el nostre, però en els països o estats del nostre àmbit cultural i jurídic tampoc es dóna resposta a aquesta necessitat, cosa que impossibilita importar al nostre una figura jurídica que permetés al jutge emparar la necessitat sentida pel demandant, que, evidentment, no és només seva, sinó de multitud de ciutadans».

Han passat, com dic, molts anys. Però, lluny d'avançar en aquella «necessitat sentida pel demandant», l'incompliment, l'eufemisme i el joc ocultista impregnen actualment més que ahir però potser menys que demà l'activitat política institucional, cosa que es tradueix, entre altres conseqüències, en una galopant desafecció política. I en això, com sabem, el Partit Popular deMariano Rajoyavantatja ja uns quants caps el PSOE deZapaterooGonzález, que ja és dir. «Tots som agents dobles», segons el semiòlegPaolo Fabbri. I potser és imprescindible una certa duplicitat per sobreviure en un món que ha incorporat la dissimulació i la mentida a l'esfera privada i també a la pública i institucional.Ignacio Mendiolava escriure unElogio de la mentiraen què reivindicava que «la mentida és un refugi en què el subjecte pot fer habitable el viure en societat i relacionar-se amb els altres». IKafkava posar en boca de K. que «la mentida s'eleva a fonament de l'ordre mundial». La Màfia, l'Opus Dei i altres xarxes d'interessos es basen, precisament, en la invisibilitat i el doble fons. Els casosGürtel, Palau, Palma Arena, Emarsa, BrugaloCampiótambé se sustenten en la complicitat mentidera dels seus actors i còmplices. En aquesta fangar sense fons, el punt de putrefacció arriba quan la mentida institucionalitzada triomfa al parlament, es multiplica en boca dels dirigents polítics i, finalment, es converteix en pedra angular tant del sistema polític com del sistema d'idees assumit com a referència moral de la societat.

No és aliena a aquest món l'opacitat de la comunicació pública. I d'aquí la necessitat imperiosa del mentider de controlar els mitjans de comunicació amb les més variades estratègies polítiques, econòmiques i també sociolingüístiques, com es va imaginarGeorge Orwellen la seva obra de ficció1984. És la «cara obscura de la comunicació» de què parla el mateixFabbri. La informació es converteix en arma tàctica al servei de la socialització de la mentida. Ara com ara, l'objectiu de la comunicació política i mediàtica -amb les excepcions que convingui subratllar- no és la recerca de la veritat a través del contrast sinó l'engany sistemàtic i la imposició del pensament obscurantista i màgic dels oracles de la seva pròpia veritat. Quan el ministreCristóbal Montoro anomenava la penúltima pujada d'impostos «canvi de ponderació», per exemple, a un li apareix el mateix Winston Smith, el personatge encarregat de corregir la història per acostar-la al model de la dictadura inventada perOrwell. Però quan el presidentMariano Rajoyanomena «ajuda financera» o «línia europea de crèdit» el rescat bancari o intervenció, un acaba per creure que el pitjor no és que la classe política menteixi descaradament i sistemàticament a la ciutadania sinó que s'arribi a creure les seves pròpies mentides i que, amb els seus rupestres eufemismes, intenti exorcitzar la realitat. Entrem, aleshores, en el pitjor dels diagnòstics, que no és cap més que la mitomania, un trastorn de matriu paranoide molt freqüent, segons els manuals de psiquiatria, entre individus frívols i irresponsables.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Aquell jutge que citàvem més amunt va desestimar la demanda deLluís Llachperquè «en el nostre ordenament jurídic no existeix llei o jurisprudència que empari aquesta necessitat, i aquesta deficiència priva el jutge d'instruments per satisfer-la». Per solucionar aquesta «deficiència», els ciutadans no narcotitzats encara per la mentida hauríem de demanar una ràpida i higiènicaintervencióeuropea en matèria de transparència comunicativa. Però «mentre tot això arriba», segons cantava el mateixLlach, hauríem d'exigir al Ministeri de Sanitat que els departaments públics de psiquiatria actuïn d'ofici davant les conductes psicopatològiques dels nostres governants.

Periodista.