Anar al contingut

Petit observatori

A Emili Teixidor, amb respecte

Josep Maria Espinàs

Com s'ha fet saber, ha mort Emili Teixidor. Escriptor i home de lletres. Pot semblar que escriptor i home de lletres és pràcticament el mateix. I no és ben bé així. Teixidor ha escrit i ha

publicat una colla de llibres, per

als lectors més joves i per a adults. Ha estat autor de contes i de novel·les. Un escriptor obert a diversos

gèneres. Narrador de fantasies i d'històries molt lligades a la terra, relats entendridors i relats dramàtics.

Tot això suposa milions de lletres, la prova de la condició d'escriptor. Però quan he dit de Teixidor, en començar, home de lletres he volgut al·ludir a aquella vocació, com a pedagog, de lluitar per la formació cultural a través de la literatura. No es va limitar a publicar les seves obres narratives, sinó que, des de jove, va voler ser un burxador de la curiositat dels infants i els adolescents pel món de les lletres i, a través d'aquelles històries, despertar una sensibilitat per a les manifestacions de la vida. És a dir, un mestre.

La pel·lícula Pa negre va portar Teixidor a una actualitat que no s'esperava. Però ¡quina injustícia que la màquina publicitària i festivalera d'una pel·lícula deixi tan arraconat l'esforç de l'escriptor, que és l'origen de tot! Potser pensava en altres llibres que havia escrit, i que havien penetrat profundament, i sense pantalla, en nois i noies, uns

lectors que havien trobat en les històries de Teixidor, des de feia anys, uns estímuls tan formatius com amens.

Era un home discret que només de tant en tant alçava la veu per satiritzar, privadament, algun fet social o polític amb una agudesa que podia ser penetrant. Però passat el punt d'exaltació tornava al seu posat d'home tranquil que estava més enllà de les vanitats humanes.

Jo el vaig tractar poc, gairebé sempre en un ambient agradable. Coincidíem alguna vegada al restaurant Ca la Tresa, que és a Sarrià, on ell ha viscut. M'agradava parlar-hi uns minuts, perquè era un home amable i discret; feia un comentari irònic sobre el que fos, però ràpidament tornava a la seva calma. A la seva independència.

Potser la convivència amb la llarga malaltia li havia proporcionat la saviesa de viure els minuts amb un punt d'escepticisme sobre les coses d'aquest món. Ha mort sense que ningú se n'adonés. Un dia van veure que no contestava quan li trucaven. Com diu una cançó de Brassens, morir sol per no molestar la gent. Amb el meu respecte, Emili.

0 Comentaris