Anar al contingut

El congrés socialista

De Suresnes a Sevilla

Antoni Segura

El PSOE no ha sabut llegir el missatge dels seus votants i no renovarà projectes, idees ni dirigents

A començament de la dècada dels 70, el PSOE, dirigit des de l'exili per Rodolfo Llopis, era un referent històric sense gaire incidència a l'interior. El protagonisme en la lluita antifranquista corresponia al PCE i CCOO. Només a Madrid, Andalusia, Euskadi i la universitat es detectaven petits nuclis socialistes. A Catalunya el socialisme era representat pel Moviment Socialista de Catalunya (MSC), una organització no vinculada al PSOE. Les diferències entre la visió que tenien de la realitat espanyola la direcció de l'exili i els militants de l'interior quedaren plasmades en el congrés, convocat pels renovadors, de Tolosa l'agost de 1972, que sancionà la divisió entre un PSOE renovat i un PSOE històric.

A partir de llavors, el PSOE (R) va iniciar una intensa campanya de presència internacional i de captació de nova militància, que culminà el gener de 1974 amb el reconeixement del PSOE (R) per la Internacional Socialista com a únic representant del socialisme espanyol i, per tant, legítim hereu de les sigles històriques del partit de Pablo Iglesias. L'octubre d'aquell mateix any es va celebrar a Suresnes el XIII Congrés del PSOE, que escollí una nova direcció formada majoritàriament per dirigents de l'interior. En suma, les tesis dels renovadors s'havien imposat definitivament a les de Llopis.

Suresnes marcà, doncs, un punt d'inflexió que va permetre una més gran implicació del socialisme espanyol en les lluites obreres i d'oposició al franquisme, que no excloïa la unitat d'acció amb el PCE, però sense arribar a la «unitat de l'esquerra» que defensava François Mitterrand a França, i, en conseqüència, una més gran visualització del PSOE i la UGT, que es traduïren en un increment progressiu de la militància. El discurs modern, pragmàtic, europeu, socialdemòcrata en la pràctica (tot i que llavors es negava aquest qualificatiu), és a dir, arrelat als problemes del dia a dia de les classes mitjanes i populars, fou fonamental per encarar amb perspectives d'èxit el canvi polític que s'albirava a l'horitzó.

Com reconeixia poc després (1976) el mateix Felipe González en una entrevista amb Anthony Crosland, secretari d'Afers Estrangers del Govern laborista britànic, el PSOE acudiria amb veu pròpia a les futures eleccions, ja que la situació d'Espanya no era equiparable ni a la francesa (ja que el record de la guerra civil desaconsellava qualsevol aliança que pogués equiparar-se al Front Popular), ni a la italiana (on el socialisme era molt minoritari) ni a la portuguesa (amb un partit comunista molt fort). Assenyalava també que calia solucionar les reivindicacions històriques de Catalunya i el País Basc per poder establir una verdadera democràcia.

DESprés Del darrer cicle electoral, on el PSOE i el PSC han obtingut els pitjors resultats electorals des de la reinstauració de la democràcia a Espanya (Alfredo Pérez Rubalcaba) i Catalunya (Carme Chacón), el socialisme es troba mancat de poder i de discurs. Com van demostrar els dos darrers anys de govern de José Luis Rodríguez Zapatero, no hi ha propostes efectives per fer front a la crisi més enllà del dictat dels mercats i d'Alemanya i França. Hi ha un creixent divorci amb un electorat que, elecció rere elecció, abandona l'opció socialista. L'Espanya plural i el federalisme són paraules buides en boca d'alguns dels principals dirigents socialistes imbuïts d'un esperit jacobí que no accepta les diferències ni reconeix la diversitat cultural i lingüística. Manquen idees, el discurs està desfasat de la realitat i cal una profunda renovació de cares i propostes, tal com va succeir entre el 1972 i el 1974.

Però, tal com s'està veient aquest dies amb l'elecció dels delegats provincials al congrés del proper cap de setmana, el que centra l'atenció no és la discussió d'idees o noves propostes, ni l'afany de renovació ideològica i política o l'obertura del partit als simpatitzants i possibles votants, sinó veure quin dels dos candidats a la secretaria general suma més representants. I és trist veure com en aquesta lluita per aconseguir el màxim nombre de delegats reapareixen els vells tics jacobins i fins i tot es dubta a qüestionar la candidatura de Chacón perquè és catalana i militant del PSC. És una pena que el principal partit de l'oposició a Espanya no hagi sabut llegir el missatge que li adrecen els seus votants i no faci una profunda renovació de projectes, d'idees, de discurs i de dirigents.

Definitivament, Sevilla no serà un nou Suresnes i el PP gaudirà sense contratemps de la plàcida majoria absoluta que Mariano Rajoy va obtenir a les darreres eleccions. I des de Catalunya hom tem que no només segueixin sense resposta les reivindicacions històriques de Catalunya i el País Basc que apuntava González el 1976, sinó que, a més, seguirem pagant -en forma de dèficit de la balança fiscal- la factura de la crisi econòmica. Que ningú s'estranyi si el dret a decidir s'obre pas cada cop amb més força. Catedràtic d'Història Contemporània (UB).

0 Comentaris