Anar al contingut

Gent corrent

Eugenia Borderias: «Vull ser lliure i fer la meva vida»

Olga Merino

Gràcies a una iniciativa de la Fundació Catalana Síndrome de Down, Eugenia Borderias (Barcelona, 1981) viu sola, independitzada, amb una amiga. Com elles, 32.000 persones a Espanya han nascut amb un cromosoma de més a cada cèl·lula.

—¿Com s'organitzen les tasques?

—A mi em tocava avui fregar el terra, però me n'he salvat per l'entrevista. El menjar el preparem un dia cada una. Aquesta nit tenim peix i bolets.

—I la convivència, ¿què tal?

—La Clara i jo no ens enfadem mai; ens coneixem des de molt petites. Cada dijous ve un suport de la fundació i ens ajuda amb la compra, els menús i les quantitats.

—La vida a casa dels pares era molt més còmoda, ¿oi?

—Però jo vull ser lliure, fer la meva vida. Si em ve de gust sortir a prendre alguna cosa amb la meva amiga, ja no he de demanar permís.

—¿Troba a faltar la seva mare?

—És clar, però parlem cada dia per telèfon. Cada 15 dies passo el cap de setmana amb la família. Però em diverteixo més amb els amics.

—¿Treballa?

—Sí, a l'escola IPSE. La meva feina és fer fotocòpies, ensobrar, estripar papers, tot això. Treballo mitja jornada i els meus caps són maquíssims.

—Abans treballava al Ritz, ¿oi?

—Sí i em feia mal el braç de tant plegar tovalloles i tovallons… Vull anar un dia a saludar els meus antics companys.

—¿Va veure algun famós a l'hotel?

—Mai. Però el meu avi hi va venir un dia a dinar. Ara ja no el puc veure.

—¿Per què?

—Té molts anys. A vegades està apagat, molt pàl·lid, parla poc. I em posa trista veure'l així. Tinc por, tinc molta por… De quan se'n vagi. Jo no vull que se'n vagi.

En aquest punt, intervé la mare, Carmen Buxeres, al domicili de la qual té lloc la conversa. Diu: «L'espanta la mort. I l'espanta perquè algun dia li pugui faltar jo».

Eugenia decideix canviar de tema:

SEmDAra la Clara s'ha quedat sense feina.

—¿Què va passar?

—Hi va haver un ERO a l'empresa de construcció on treballava. Està trista i jo vull ajudar-la. M'agrada ajudar els meus amics.

—¿Puc preguntar-li quant guanya?

—Uns 400 euros. Amb això m'arriba per al menjar i les sortides. Cada diumenge anem a ballar a Luz de Gas.

—Crec que li agrada la música.

—Shakira és la meva cantant favorita, tot i que no m'agrada tant de nòvia per a Piqué.

—Vaja… I vostè, ¿té nòvio?

—En vaig tenir, però el vaig deixar perquè vaig descobrir que tenia dues nòvies… A més de treballar, faig moltes activitats.

—¿Quines?

—Vaig al logopeda perquè m'ensenyi a parlar millor. També a un grup on ens ajuden a autogestionar-nos i a reclamar els nostres drets. També faig teatre i balls de saló. Els dissabtes acostumem a anar a la pista de bitlles, al cine, a dinar, al karaoke...

—I l'han escollit per protagonitzar un anunci de l'obra social de La Caixa. ¡Com una estrella de cine!

—Estic supercontenta. A l'anunci dic: «Ja sé que hauré de treballar dur, però per il·lusió no serà. I a mi de tossuda no em guanya ningú». Van venir a buscar-nos a dos quarts de set del matí i no vam acabar de filmar fins a les quatre tocades.

—¿És feliç?

—Sí. Sóc molt alegre, però em prenc les coses massa a pit. A casa dels pares, a la meva habitació, m'han penjat un cartell que diu: «Somriure crema calories».

Ara a Eugenia li entren les presses per tornar a casa. A casa seva. Valora la seva parcel·la d'intimitat. La mare, Carmen, agafa el relleu.

—Per a elles és molt important demostrar que són autosuficients. Un dia va venir i em va dir: «Mare, ¿tu estàs orgullosa de mi?». I jo li vaig contestar: «Sí, ¿has vist el que has sigut capaç d'aconseguir?»

—Comprensible.

—¿Li explico una anècdota?

—Per favor.

—Quan es van independitzar, ens van aconsellar que les famílies els visitéssim els primers dies. El primer tot va transcórrer bé. Però la nit següent ja no ens van obrir la porta. Van dir que volien estar soles, que marxéssim tranquils.

0 Comentaris
cargando