El llaç de la memòria

Hi ha dies que te'n recordes. I altres… no te'n recordes de res, reconeixÁngeles Fernández.I aquest recordar és tornar a un passat de sirenes, bombes i mals de panxa. Retrocedir a uns dies en què, aferrada a la mà de la seva mare i de les seves germanes, va fugir d'un Irun vençut i va arribar com a refugiada a l'estadi de Montjuïc. Recordar és reconèixer-se, d'una manera inesperada, en una cara de nena, en una fotografia que va estar adormida durant dècades en una capsa de cartró, lamaleta mexicana,centenars d'imatges de la guerra civil espanyola que es donaven per perdudes i que van reaparèixer el 1995.

Fernández, amb les seves cansades pupil·les de 86 anys, es retroba en la mirada d'una nena que posa envoltada d'altres cares, cadascuna amb una història. ¿Què va passar amb ells? La iniciativa d'EL PERIÓDICO i el MNAC per localitzar els nens de la guerra pretén posar paraules a aquelles mirades. La història escrita a partir dels detalls, d'aquelles ínfimes anècdotes que ens situen en un moment. Com aquell dia que relataFernández, quan amb altres nens es va escapar de l'estadi i va anar al veí Palau Nacional. Ufanosos al creure haver descobert uns sacs de farina, van aconseguir arrossegar el seu preat tresor fins al refugi. ¡I era guix!, evocaFernándezentre rialles. I aquell riure contagiós traça un llaç entre el passat i el present. Un llaç ingenu com un nen. Necessari com la memòria.