Anar al contingut

L'impacte del deteriorament econòmic

L'urbanisme de la crisi

Oriol Nel·lo

S'ha de pensar en un New Deal de les ciutats europees que temperi el devastador efecte de la recessió

Qui viatja aquests dies per les grans ciutats europees n'extreu una sensació paradoxal. Per un costat, la vida sembla fluir inalterada: a Londres la temporada de proms al Royal Albert Hall s'ha desenvolupat amb gran afluència de públic, a Rotterdam els comensals aprofiten la tardor benigna per seure a les terrasses vora el riu, a Lisboa a les vuit del matí els oficinistes surten com cada dia del metro de Marquês de Pombal. Per altre costat, en canvi, la situació de pessimisme respecte a la situació econòmica i el futur immediat és aclaparadora, tant en l'administració pública, com en el cercles professionals, com en sectors cada vegada més majoritaris de la ciutadania.

En el camp de l'urbanisme -a la Biennal d'Urbanistes Europeus celebrada a Gènova, al congrés de la Royal Geographical Society a Anglaterra, entre els col·legues universitaris- hi regna sovint una impressió estranya de redundància i impotència. La disciplina, tan vibrant i polèmica en els darrers anys, sembla ara esgotada i inútil. Aquells que havien vist el creixement i la remodelació urbana sobretot com un instrument d'enriquiment econòmic privat hi han perdut interès, escarmentats per la manca de perspectives del sector immobiliari i per les restriccions al crèdit. I aquells que, des de l'administració o els moviments ciutadans, havien volgut fer de l'urbanisme una eina per a la creació d'espai públic, la dotació de serveis, la provisió d'habitatge assequible i la millora de les condicions de vida es troben ara tenallats per la manca de recursos públics i les exigències de contenció de la despesa.

A Espanya (i a d'altres països) alguns qüestionen fins i tot les tímides mesures racionalitzadores del desenvolupament urbà introduïdes en els darrers anys, amb el pretext que limiten el creixement econòmic. Així, proposen reduir les garanties ambientals, disminuir l'obligació d'aportar sòl per a habitatge assequible, atenuar la protecció del paisatge i aixecar les restriccions a la urbanització de determinades àrees. Com si l'expansió eixelebrada del sector immobiliari i la urbanització no hagués contribuït, precisament, a la crisi econòmica; com si endreçar la urbanització no fos un requisit imprescindible per a l'eficiència econòmica, la cohesió social i la sostenibilitat ambiental; i com si -fora de les pulsions especulatives sempre vives- hi hagués avui cap necessitat real de classificar de nou grans extensions del sòl

El més sorprenent, tanmateix, és que aquest estat d'esperit sembla haver-se encomanat fins i tot a bona part d'aquells que s'han dedicat i es dediquen professionalment a la pràctica urbanística. És com si s'haguessin resignat a compartir el fat que Bertolt Brecht atribuïa als poetes lírics en el període d'entreguerres: «Pinten natures mortes a les parets d'un vaixell que s'enfonsa». S'oblida així que la política territorial i l'urbanisme, i els professionals que s'hi dediquen, han tingut responsabilitats destacades en l'origen de la crisi i poden contribuir a sortir-ne.

En efecte, els urbanistes no poden pretendre ser aliens al procés que va engendrar la crisi: a Espanya, l'any 2006, en el punt més alt del cicle immobiliari que tant ha influït en la situació econòmica actual, es varen iniciar més de 800.000 unitats d'habitatge: cadascuna d'elles havia estat dissenyada per un arquitecte i col·locada en el territori per un urbanista. En el camp de l'urbanisme tots tenim responsabilitats: sigui per haver contribuït activament a generar les circumstàncies en les quals ens trobem, sigui per no haver sabut oposar-nos amb prou força a la deriva que ens hi portava.

De la mateixa manera, els qui es dediquen a l'urbanisme no poden assistir impàvids i inactius a la tempesta. El 70% de la població europea viu en ciutats i la situació actual pot tenir efectes notabilíssims -de fet ja n'està tenint- sobre l'evolució de les nostres àrees urbanes: en la degradació dels barris, en l'empitjorament dels serveis, en el finançament del transport públic, en la marginació dels qui menys tenen. Per això és necessari, de forma urgent, debatre la manera d'afrontar aquests reptes des del planejament i la pràctica urbanística. Cal dissenyar un urbanisme per a la crisi que tingui com a preocupació principal evitar la degradació de la ciutat, assegurar l'habitatge, fer front als efectes de la segregació, proveir serveis, contribuir a generar ocupació.

Es tracta, de fet, de posar les bases d'un New Deal per a la ciutat europea. Una visió renovada que, en el marc d'una estratègia econòmica d'abast europeu, permeti l'impuls d'una altra política urbana: la defensa i millora de la qualitat de la ciutat com a mitjà de temperar els efectes devastadors de la crisi i de trencar amb la retòrica i la pràctica de l'austeritat. Només així les nostres ciutats evitaran l'aprofundiment de les fractures socials i esdevindran motors de la recuperació.

Professor de Geografia Urbana (UAB).

0 Comentaris