Gent corrent
Artur Fernàndez: "Escriure una cançó em va ajudar a tirar endavant"
¿Predestinat? Es va especialitzar en nens amb retard intel·lectual i li va néixer una filla amb síndrome de Down.
Artur Fernàndez, a Barcelona. /
Artur Fernàndez (Barcelona, 1973) va estudiar Magisteri i va sentir una crida cap a l'educació especial. Volia ser útil a aquells que tenien més dificultat. Es va enrolar a l'Escola d'Educació Especial Mare de Déu de Montserrat, a dalt de tot del Guinardó, i va anar canalitzant tota la seva energia -que és molta- a no donar res per impossible, a potenciar al màxim les capacitats dels nens amb discapacitat intel·lectual, a fer-los pujar l'autoestima. Però eren els seus alumnes, els fills d'altres...
-I va néixer la seva primera filla, l'Ona, amb síndrome de Down.
-Ho vaig saber immediatament després del part. En aquell moment vaig pensar que no podia ser, que estava somiant, que era una ironia del destí. Durant l'embaràs dónes voltes a una filla imaginària i quan la tens al davant no és aquella, és una altra. És la que és. Llavors vaig entrar en una etapa de dol.
-¿Saber tant augmenta l'impacte?
-Saber tant et fa pensar massa. Durant els primers mesos se'm va disparar l'acció. Em vaig posar pressió jo sol. Quan feia un any que treballava amb l'estimulació precoç i la recerca de tots els recursos possibles, em vaig ensorrar. Tot se'm va fer una muntanya. ¡Jo volia ser pare, no mestre!
-Hi tenia tot el dret.
-¿Sap què em va ajudar a canalitzar tot aquell malestar i aquella ràbia, a tirar endavant?
-¿Què?
-Escriure una cançó,Ona.Va sortir de dins, de cop, sense filtres.
-¿Me'n regala un trosset?
- (...) «Ona... tot va deixar de ser igual al sentir el teu crit./ No era un somni!/ Era tot ben real./ Els vents de la tardor confonien les emocions./ Ona... el gebre del matí em calava els pensaments./ Ona... em vas veure plorar dolces llàgrimes lluents./ Em vas somriure i jo al teu costat abraçant-te./ Ona, ets una estela de llum que ens il·lumina!/ No era un somni!/ Era tot ben real./ No era un somni!/ Des d'aleshores ençà he pogut tornar a somiar».
-És molt bonica.
-L'Ona ha sigut qui realment ens ha fet tirar endavant.
-A vostè la música no li era aliena.
-La música sempre ha sigut la meva vàlvula d'escapament, de catarsi fins i tot. Als 19 o 20 anys vaig formar un grup amb uns amics, que es va dissoldre quan cadascú va fer el seu camí. Però fa un parell d'anys ens vam tornar a reunir, vam formar el grup de pop Pool i fins i tot vam treballar en un disc,Morocco's skin. Si vol escoltar les cançons, pot entrar a www.myspace.com/pool.bcn.
-En prenc nota. Vostè és el cantant.
-Sí. I un dels membres, el baixista, va fer la base de piano d'Ona.
-¿Què va passar a partir d'aquella cançó sense filtre?
-Va ser el punt d'inflexió, el moment en què vaig saber que era pare i que tenia una filla impressionant.
-¿Aquesta filla ha modificat la seva mirada com a mestre?
-Ara tinc molta més empatia amb les famílies. Sense deixar de ser professional, entenc molt millor totes les situacions.
-Escolti, ¿vostè creu en el destí?
-Tinc la impressió que les casualitats no són perquè sí.
-És una impressió raonable.
-I ara estic en un moment en què crec que puc ajudar altra gent. Ha arribat l'hora d'ajuntar totes les meves dimensions: la professional, la familiar i l'artística.
-¿Com ho farà?
-He presentat la cançó a la Fundació Catalana Síndrome de Down amb la idea d'ajudar altres pares que acaben d'aterrar. Perquè la lletra no nega la sorpresa inicial, ni la caiguda, però dóna llum i energia per tirar endavant. I ara...
-Farà un altre pas, segur.
-Vaig explicar als membres de Pool el meu projecte d'incorporar en algun dels nostres concerts la coral de l'Escola d'Educació Especial Mare de Déu de Montserrat, i m'han recolzat totalment. Serà una manera de donar visibilitat als nois. Els prepararé aquest curs. Crec que la base de tot és la il·lusió. Cadascú ha de fer el seu propi procés i tots són respectables. Aquest és el meu.
Notícies relacionades-La seva filla ara té 6 anys. Expliqui'm alguna cosa de l'Ona.
-És tot amor. Toca molt bé les tecles emocionals i es fica a tothom a la butxaca. I al donar tant amor, ha enriquit la família. Dos anys i mig després de néixer ella va arribar el Teo, amb una altra realitat i un altre ritme. On no arriba l'un, arriba l'altre.
