Editorial

Espanya consagra la disciplina financera

 L'opinió del diari s'expressa només en els editorials. Els articles exposen postures personals. 

3
Es llegeix en minuts

El sorprenent anunci del president del Govern que executarà, a una setmana vista i amb el concurs del PSOE i el PP, una reforma exprés de la Constitució per consagrar-hi un mecanisme que limiti el dèficit públic té una gran transcendència política. I al mateix temps és una manifestació inequívoca de la gravetat de la situació econòmica i financera. José Luis Rodríguez Zapatero ha estat el primer a fer el pas que fa a penes una setmana van reclamar Angela Merkel i Nicolas Sarkozy als seus homòlegs de la UE, en un gest que recorda que Espanya va ser el primer país a sotmetre a referèndum, el 2005, la Constitució Europea, després avortada a l'embarrancar en altres països.

Alemanya, la gran locomotora d'Europa i el seu principal contribuent, va decidir ja a l'inici de la crisi ser molt més estricta en l'ús dels diners que transfereix a altres països de la Unió -bàsicament, els del sud- i els va requerir la mateixa disciplina que ella s'aplica. En aquesta exigència van pesar tant el sentit del rigor -a parer de no pocs, inflexibilitat- com el pànic que encara avui, gairebé un segle després, causa als alemanys el record de l'enfonsament de la seva economia a causa de la hiperinflació durant els anys de la República de Weimar, un desastre que va ser un dels caldos de cultiu del nazisme.

Però Alemanya predica amb l'exemple i ha estat el primer país a incorporar ja a la seva Constitució

-amb el suport de l'oposició socialdemòcrata- un límit del dèficit públic: el 2016, el 0,35% del PIB en les despeses estructurals. Una iniciativa que va consolidar i va estendre en la dramàtica cimera de la UE del 9 de maig del 2010, en la qual els governants europeus es van comprometre a dràstiques mesures per sanejar les finances dels seus països i donar confiança a uns mercats globals ja llavors capaços de crear gravíssims problemes als estats.

Salvar l'euro

Per a Espanya, país directament afectat, va ser dolorós acceptar una retallada d'aquesta naturalesa de la seva sobirania política i financera, que va tenir una traducció immediata, entre altres mesures, en la reducció del 5% del sou dels funcionaris. Però el bé superior del manteniment de l'euro, un instrument capital perquè Espanya recuperi fortalesa econòmica, justificava l'ajust. I si llavors el Govern va creure innecessari plasmar aquesta nova realitat a la Constitució, l'evolució, a pitjor, de la situació econòmica internacional i la pressió germanico-francesa l'han obligat a anar més enllà per sacralitzar davant el món l'objectiu de l'equilibri pressupostari.

La gran incògnita que es planteja ara, tant a Espanya com en els països que la imitin, és com els poders públics podran conjugar aquesta solemne i aguda contenció de la despesa amb les iniciatives per reactivar l'economia i incrementar els ingressos. Només l'augment d'impostos als que més poden pagar-los sembla un pal·liatiu a curt termini per mantenir el més essencial de l'Estat del benestar. Cosa que recorda i augmenta la necessitat d'homogeneïtzar les polítiques fiscals de la UE, un pas clau al qual els estats es resisteixen.

Un tabú trencat

La Constitució, que ja té 33 anys, només havia experimentat una lleu modificació tècnica el 1992, i tots els debats que hi ha hagut després sobre la conveniència de revisar alguns dels seus continguts han mort davant la realitat que era impossible sense l'acord del PSOE i el PP. Que ara, de la nit al dia, aquests dos partits pactin amb urgència una reforma del calibre de la que es prepara confirma que la Constitució pot ser tocada i ho ha de ser quan és necessari. S'ha trencat un tabú polític. En nom, esperem, d'una millora de l'economia i la vida quotidiana dels espanyols.