Legitimitat jurídica del cànon digital

Que els indicis racionals de la mala gestió imputats a alguns alts directius de la SGAE pugui portar-los a respondre per la presumpta comissió dels delictes d'apropiació indeguda i administració fraudulenta dels drets d'autor, no pot portar a fer taula rasa dels drets de propietat intel·lectual. L'accés als continguts de la xarxa a través dels suports digitals existents no és una potestat indiscriminada de l'usuari com si es tractés d'un dret diví.

No s'ha d'oblidar que els drets de l'autor d'una obra que ha estat fruit de la creació intel·lectual formen part d'un dret constitucionalment protegit, el dret de propietat. Que el conjunt de la ciutadania pugui tenir accés a aquesta obra, a través de les facilitats que proporcionen les noves tecnologies de la informació i la comunicació, és coherent en una societat oberta que apreciï la cultura i és el lògic desig de tot autor. Ara bé, aquest accés no pot ser sense alguns límits.

Si els ciutadans i els poders públics es prenen seriosament i, per tant, respecten el dret de propietat i fan el mateix amb el Dret europeu que a tots ens vincula, no poden oblidar que el cànon digital el va establir la directiva 2001/29/CE del Parlament i del Consell europeus, del 22 de maig del 2001, relativa a l'harmonització de determinats aspectes dels drets d'autor i drets afins en la societat de la informació. I que en els considerants d'aquesta disposició s'exposa que aquests drets requereixen l'adequada protecció «perquè els autors i els intèrprets puguin continuar la seva tasca creativa i artística…» i per la qual «han de rebre una compensació adequada per l'ús de la seva obra, igual que els productors, per poder finançar aquesta tasca».

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Per això, sorprèn que el Congrés dels Diputats hagi aprovat gairebé unànimement, excepte dues abstencions, una proposició no de llei per la qual insta el Govern a la supressió del cànon sobre els suports i equips susceptibles d'emmagatzemar i copiar arxius subjectes a drets d'autor. Com també crida poderosament l'atenció que s'afirmi que el cànon va quedar ferit de mort des de la sentència Padawan de l'Audiència de Barcelona. Perquè el que va fer aquest tribunal, en la seva condició no només de jutge nacional, sinó de jutge europeu, no va ser dictar una sentència, sinó plantejar una qüestió prejudicial davant del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, per tal que aquest últim dilucidés si la directiva europea 2001/29/CE, que permet l'establiment d'un cànon, era conforme amb el Dret de la Unió. I el que va resoldre la sentència del Tribunal de Luxemburg el 21 d'octubre passat, en el cas que va enfrontar l'empresa Padawan SL amb la SGAE, va ser, en primer lloc, que era legítim que s'establís aquest cànon com a compensació equitativa per a l'autor de l'obra i, per tant, no el desautoritzava. I, segon, que l'establiment d'un cànon no es pot fer de manera incondicionada, sinó que «és necessària una vinculació entre l'aplicació del cànon destinat a finançar la compensació equitativa en relació amb els equips, aparells i suports de reproducció digital i el presumible ús d'aquests per realitzar reproduccions privades». A partir d'aquest criteri general, va afegir que «l'aplicació indiscriminada del cànon per còpia privada, en particular en relació amb equips, aparells i suports de reproducció digital que no s'hagin posat a disposició d'usuaris privats i que estiguin manifestament reservats a usos diferents de la realització de còpies privades, no resulta conforme amb la directiva 2001/29». En conseqüència, el cànon de cap manera va ser desautoritzat com a fórmula de compensació econòmica; el que sí que se n'ha impedit és l'ús generalitzat, la qual cosa explica que l'Audiència Nacional anul·lés el 22 de març passat les tarifes del cànon establertes el 2008 per gravar els diferents suports.

Doncs bé, amb aquests antecedents, sorprèn la pràctica unanimitat del Congrés a l'hora d'impulsar una futura supressió a través d'una via, la proposició no de llei, que més enllà de la incidència política que pugui tenir en el sector digital i en la societat en general, no vincula jurídicament el Govern. Encara que, certament, en els moments actuals els objectius dels diversos grups parlamentaris siguin molt dispars en aquest sentit. Més que res, pel que fa a l'oportunitat del moment. I resulta lamentable que la qüestionada gestió que s'imputa a una part dels directius de la SGAE pugui servir per diluir la garantia dels drets d'autor en el magma del populisme social i l'oportunisme polític. Perquè, d'acord amb el que s'ha exposat, la sentència del Tribunal de Luxemburg estableix que el cànon és una forma legítima de protecció de la propietat intel·lectual. I davant d'aquesta, el legislador ha de donar una complerta resposta adaptant les lleis a l'era digital. I això no té res a veure amb el fet d'obrir les portes de bat a bat a l'accés indiscriminat a obres a la xarxa. Catedràtic de Dret Constitucional (Universitat Pompeu Fabra).