Anar al contingut

La manera de governar en democràcia

Els millors al Govern

Francisco Longo

La superació de la mala política és la bona política i no la seva substitució per una altra cosa

El lema Govern dels millors, invocat per Artur Mas durant l'última campanya electoral, ja ha merescut nombrosos comentaris. En realitat, l'aspiració que governin els millors és un dels fonaments de la democràcia representativa. Es tracta del «principi de distinció» que li és consubstancial, segons l'expressió de Bernard Manin. Ara bé, aquesta pretensió ens obliga a dilucidar què entenem pels millors. Es tracta d'una qüestió discutida. Els debats entre els pares fundadors de la democràcia nord-americana a El Federalista, on hi ha alguns fonaments bàsics del Govern representatiu contemporani, van abundar en arguments de signe divers sobre els atributs desitjables en qui governa.

Els catalans semblen tenir-ho clar. Segons l'interessant estudi Valors tous en temps durs, codirigit pels professors Elzo i Castiñeira, que analitza la societat catalana des de l'angle de l'Enquesta Europea de Valors, gairebé tres sobre quatre enquestats consideren bona o molt bona la idea que les decisions no les adopti el Govern, sinó els experts en diferents matèries. Aquestes opinions semblen combinar bé amb la insatisfacció que més de la meitat afirmen sentir sobre la manera com es desenvolupa la democràcia a Catalunya i, especialment, amb l'altíssim grau de reprovació que manifesten per les classes i institucions polítiques.

Són percepcions que revelen un accentuat debilitament d'aquest cordó umbilical entre ciutadania i Govern que és la representació política. Tenen raó els autors de l'estudi quan consideren aquesta preferència com una anomalia contradictòria amb l'opinió, també molt majoritària entre els enquestats, que la democràcia és el millor sistema de govern. Els principis de la democràcia són lluny d'assignar als experts un paper decisori en els assumptes col·lectius. En els sistemes democràtics, aquest paper correspon, per definició, a la política. Només aquesta permet conciliar el procés de decisió amb la consideració dels diversos arguments, preferències, expectatives, demandes i valors que nodreixen la deliberació pública. Pretendre una societat unificada per la saviesa d'alguns és contrari a la idea mateixa de democràcia. Per a Aristòtil, «és obvi que si una polis avança més i més cap a la unitat, finalment deixarà de ser una polis». Molts exemples posteriors li han donat la raó, com és prou sabut.

Una cosa diferent és com s'afronta l'acusat dèficit cognitiu de la governança contemporània, cada vegada més constatable i preocupant. La realitat ens mostra que els governs van més endarrerits que el desenvolupament del coneixement i la tecnologia en camps com el financer, l'energètic, el mediambiental i altres. Aquest retard alimenta el risc sistèmic i fa imprescindible incorporar dosis ingents de coneixement expert als processos decisoris d'abast col·lectiu. Com diu Vallespín, el que és discutible no és l'ús d'aquest coneixement, sinó la seva extensió «(…) a camps en què dominen les contingències, quan tendeix a suplantar la discussió i el debat en nom de la decisió necessària».

Justament, al món d'avui, aquests escenaris complexos, en què la millor decisió dista molt d'estar clara, no han deixat de multiplicar-se. Als que passem molt temps envoltats d'experts i fins i tot som, a vegades, convocats a oficiar com a tals no pot sinó espantar-nos la idea d'una expertocràcia d'un o d'un altre tipus com a mitjà per afrontar aquests escenaris. Bernard Crick escrivia, amb paraules que sonen actuals: «(…) si el problema fonamental de la societat és que les demandes són infinites i els recursos limitats, la ciència de les ciències és la política i no l'economia».

Tot plegat ens torna a la qüestió, segons la meva opinió, central. Els ciutadans hem de reconciliar-nos amb la política tot i la baixa qualitat que ens mostren moltes de les seves manifestacions quotidianes. Ho hem de fer, simplement, perquè la necessitem per governar-nos democràticament. Per aconseguir-ho, hem d'interioritzar una cosa que sembla que no és del tot evident: en democràcia, la superació de la mala política és la bona política i no la seva substitució per una altra cosa.

Enfortir les institucions (els partits, els parlaments, els sistemes electorals i els mecanismes de control), millorar els processos d'emergència i de socialització de les vocacions polítiques i enfortir la formació per a l'exercici de les responsabilitats de govern són, per tot el que s'ha dit anteriorment, inversions socials prioritàries en els temps que vivim. Ara bé, primer cal recuperar per a l'exercici de la política una legitimitat que no s'ha d'anar a buscar en cap classe de perícia alternativa. Al cap i a la fi, com sol recordar el meu col·lega i amic Manuel Zafra, «democràcia són llecs manant experts». Procurem -això sí- que ens governin polítics tan capaços com sigui possible, però renunciem a enviar-los, sense més ni més, a l'atur o a intentar canviar-los l'ofici.

Director de l'Institut de Governança

i Direcció Pública. Esade (URL).

0 Comentaris