Anar al contingut

Gent corrent

Núria Comas: "A mi cantar amb 400 persones em transporta"

MAURICIO BERNAL

A la Núria, de petita, la solien deixar a casa de la seva tia, a Badalona, d'on és tota la família, i la tia, que ensenyava música, per distreure-la, feia el que sabia fer millor: fer-li classes.

-Un personatge clau.

-El personatge clau, diria jo. Tot i que la meva mare era molt aficionada a la música, crec que les tardes amb la meva tia van ser definitives. Fixi's: als 8 anys vaig començar la carrera de piano i a ningú li va passar pel cap que no hagués de ser així. Era natural.

La carrera de piano la Núria la va fer al conservatori del Liceu. Va començar als 8 i ho va deixar als 17. Sí: ho va deixar. Però abans, als 15, havia provat una altra cosa: el cant coral.

-Apassionada. De la música.

-Sí, però vaig entrar a la universitat i vaig haver de deixar les dues coses. No només pels estudis, sinó també perquè vaig començar a treballar. No em quedava temps. I vaig estar molt temps apartada de la música.

La Núria va estudiar Pedagogia Tera-

pèutica i es va convertir en psicopedagoga. Sí: ben lluny de la música. Va acabar la carrera, va tenir diverses feines (cap de definitiva) i uns anys després va entrar als Equips d'Assessorament Pedagògic de la Generalitat. I això sí que va ser definitiu.

-¿A què es dedica exactament?

-El que faig, el que fem, vull dir, els meus col·legues i jo... Per no estendre'm: assessorar les escoles sobre els nens amb problemes.

-I cantar cada any al Palau.

-Bé, doncs... Doncs sí.

Al Palau de la Música, cada any des de fa 14 anys, o el que és igual, des que en tenia 42, la Núria hi té un lloc entre 400 o 500 cantants aficionats que la Fundació La Caixa reuneix per als concerts participatius, anomenats així perquè ajunten professionals i amateurs

-¿Un cor de 400? ¿O de 500? Deu ser emocionant, ¿no?

-Aquesta és una de les raons per les quals m'agrada fer-ho: perquè no és fàcil tenir ocasió de cantar amb 400 persones al teu costat. I, és clar, quan pots fer-ho tens una sensació especial... Jo gairebé em transporto una mica. I, a més, El Messies, una obra d'aquest calibre. En una coral som 30 o 40, i no cantem mai El Messies complet, si de cas l'Al·leluia.

-¿Com hi va arribar?

-Doncs miri, he estat en 14 de les 15 edicions, i això perquè de la primera no me'n vaig assabentar. El 97... Sí: aquell any vaig sentir per la ràdio que ho feien i m'hi vaig presentar. Omples un formulari, passes una prova i ja està. És clar... jo és que havia tornat a cantar.

-Expliqui-m'ho.

-Vaig estar allunyada de la música dels 17 als 35 anys. Però llavors, en una de les escoles amb les quals treballàvem, vaig conèixer un professor que a més d'ensenyar dirigia un cor, el cor del centre cultural de Montgat. I allà vaig tornar a cantar.

-¿Ho trobava a faltar?

-Sí, suposo que sí. I volia fer alguna cosa que no fos treballar.

-Expliqui'm com és la vida d'una cantant aficionada de cor. ¿Es queda sempre a la mateixa coral, canvia, s'apunta a diverses...?

-No, no, he estat en diverses. També he cantat al cor de la Unió Excursionista de Catalunya... Perquè, per cert, aquesta és una altra afició meva, caminar... I després a la Coral Mont Tàber, que és la del Centre Excursonista de Catalunya. Després vaig ser a la Coral SOM, de Barcelona, i finalment a l'Orfeó La Lira, de Sant Andreu, que és on canto ara.

-Sempre contralt.

-Sempre, i molt orgullosa de ser-ho. Ho dic perquè hi ha moltes contralts amb ganes de ser sopranos, però jo estic molt a gust amb el meu timbre de veu. A més que és el meu timbre de veu, punt, no hi dono més voltes.

-Deuen cantar en casaments...

-Sí, en casaments, enterraments... Bé, en enterraments molt poc, la veritat, gairebé sempre les funeràries tenen els seus propis cors. Nadal, de fet, és la millor època per als cors, ens criden d'esglésies, de centres cívics, de llars de la tercera edat...

-Bé, doncs molta sort al Palau. ¿Està emocionada?

-Sí... Com li he dit, és un concert especial. Però hi ha una cosa que no li he dit, una raó per la qual m'agrada molt participar-hi, i és que cada any cantem amb una orquestra diferent. Una orquestra professional, vull dir. Aquest any... a veure, deixi'm que ho recordi. ¡Sí! The English Concert. Bé, doncs per a algú que canta en una coral de barri està molt bé. És una experiència. És molt bonic.

0 Comentaris
cargando