Les sorpreses de la visita del Papa

La visita del papa Benet XVI ha estat un èxit des del punt de vista organitzatiu i ciutadà. El dispositiu per acollir durant poc menys de 24 hores el líder mundial de l'Església catòlica va funcionar com un rellotge. La col·laboració entre les diverses institucions, civils i religioses, va permetre una jornada sense incidents en què una mica més de 250.000 persones

-menys de les esperades- van sortir al carrer per saludar el Pontífex abans i després de la cerimònia de dedicació de la nova basílica del temple de la Sagrada Família. Aquest acte, magníficament retransmès pels professionals de la televisió pública de Catalunya, es va convertir sens dubte en un reclam per a la ciutat i per a l'arquitectura d'Antoni Gaudí, que va poder ser admirada per 150 milions de persones a tot el planeta. Igualment, els carrers de Barcelona van ser l'escenari de manifestacions de suport a Benet XVI i de mostres de rebuig que van transcórrer de manera cívica, trencant així el tòpic de la capital catalana com a epicentre del moviment antisistema.

Menys edificant ha resultat la visita des del punt de vista de les relacions entre l'Estat espanyol i l'Església catòlica. Les paraules del papa Ratzinger a l'avió que el portava a Santiago de Compostel·la no es corresponen amb el clima previ a la visita que havien forjat la vicepresidenta Fernández de la Vega i el secretari d'Estat vaticà, Tarcisio Bertone. L'al·lusió al clima antireligiós dels anys 30 del segle passat va ser una falta de tacte, com ahir mateix va reconèixer el portaveu de la Santa Seu, Federico Lombardi. De la mateixa manera que denunciar un pretès «laïcisme agressiu» d'un Govern que 24 hores abans de la visita renunciava a la llei de llibertat religiosa és, més que un descuit, un error. De la resta dels continguts dels discursos de Benet XVI es pot discrepar des del respecte. Però en aquest punt s'ha de manifestar una frontal oposició dels que entenem que la laïcitat de l'Estat és l'única possibilitat de garantir la convivència democràtica a les societats plurals.

Ratzinger va acabar la seva diatriba contra aquest laïcisme que denuncia amb una apel·lació al diàleg. Aquest és l'únic camí possible. Les autoritats polítiques

-espanyoles, catalanes i barcelonines- han demostrat amb aquesta visita voluntat d'entesa amb una institució que, malgrat la pèrdua de fidels, és considerada encara com a pròpia per milions de ciutadans. I l'Església, de la mà de l'arquebisbe de Barcelona, el cardenal Martínez Sistach, va saber correspondre pel que fa als preparatius. Llàstima que l'única intervenció no escrita prèviament del Papa -i esperem que l'única no premeditada- hagi enfosquit la visita.

La Sagrada Família

El mateix podríem dir respecte del futur de l'edifici que ahir Benet XVI va declarar basílica catòlica. Per a molts, l'interior del temple dissenyat per Gaudí va resultar ahir una sorpresa impressionant. Tant per les seves dimensions com pels costos que en deu haver tingut l'edificació, sufragada amb les aportacions dels turistes que visiten les obres. Però també impressionant per l'experiència estètica espectacular sorgida del joc de llums i composicions geomètriques que va imaginar l'arquitecte. Aquesta obra és també una invitació al diàleg. La basílica, com no pot ser d'una altra manera, és una iniciativa dels fidels catòlics barcelonins. La seva realització ha resultat ser un reclam també turístic. I l'èxit i els recursos li han arribat després de la projecció dels Jocs de 1992, primer, i de l'Any Gaudí, després. La Sagrada Família i Barcelona no poden viure d'esquena. La seva simbiosi és singular al món global. Per això, ara que ja ningú parla d'ensorrar-la, és el moment que els seus impulsors iniciïn un diàleg amb la ciutat i amb els seus representants que acabi amb la precarietat legal del projecte i l'harmonitzi amb el seu entorn.