Anar al contingut

L'entrevista

Francesc Torralba: "Viu el dia d'avui com si fos l'últim"

GASPAR HERNÁNDEZ

--Comencem amb una pregunta fà- cil. ¿Quin és el sentit de la vida?

--El sentit de la vida es construeix. No es troba.

--¿I vostè, estudiant teologia, no va entreveure aquest sentit?

--Les creences ajuden a trobar-lo. El meu llibre és filosòfic, no entro directament en l'àmbit teològic. Però hi ha molta gent que en el seguiment a Jesús, Buda o Lao-Tsé aconsegueix que la seva vida sigui bella i dotada de sentit.

--La gent més feliç és la que viu la seva vida amb sentit.

--Sí. La persona que viu amb sentit s'enfronta més fàcilment a qualsevol contrarietat, per dura que sigui. El sentit es converteix en força motriu, en empenta.

--Si els científics no saben quin és el sentit del cosmos, ¿què fem preguntant-nos pel sentit de la nostra diminuta vida?

--No podem esperar aquesta resposta de la ciència. Els científics eminents del segle XX coincideixen a afirmar que fins i tot en el cas que totes les preguntes científiques estiguessin resoltes, la pregunta de quin sentit té la vida quedaria sense respondre als seus llibres.

--Vostè compara la vida amb un tren (evitarem les bromes fàcils relacionades amb l'actualitat).

--Viatgem en un tren, però no sabem cap on. Jo sóc al tren, i no vaig demanar entrar-hi, ni em consultaran quan n'hagi de baixar. I mentre sóc al tren puc empipar el proïsme, fastiguejar-me, robar, però també puc estimar, contemplar el paisatge, establir vincles.

--Dels estoics n'ha après a viure el moment present.

--Sí. Que el temps passa molt fugaçment i que no tenim cap garantia de futur. Per això hem d'omplir amb el màxim contingut, significat i intensitat el present. Però no és un presentisme esbojarrat.

--I, sobretot, no posposar.

--Ens dediquem a posposar els projectes: "Això ho faré quan em jubili, això ho faré quan tingui els fills grans, quan tingui la hipoteca pagada". No tens cap garantia d'estar viu aleshores. O que tinguis vitalitat per portar-ho a terme. Hem de donar sentit a la vida, però ara i aquí, a cada instant.

--¿Com?

--Conjugant verbs que donen sentit al present. En la societat de masses sobretot es conjuga el verb consumir. Donar sentit a la vida és atrevir-se a conjugar altres verbs: passejar, conversar, mirar, acompanyar, estimar. Però ens centrem a consumir, una activitat que no omple i que genera noves formes de dependència.

--¿Per què només ens preguntem pel sentit de la vida quan patim una crisi?

--Perquè vivim mecànicament. De tant en tant irromp una cosa estranya que desordena aquesta rutina. La mort d'un ésser estimat, la malaltia, un fracàs afectiu, un problema laboral seriós. Llavors ens preguntem: "¿Què hi faig jo aquí?". Sense aquestes situacions límit, un va mecànicament repetint el mateix de sempre.

--Segons quina crisi és una benedicció.

--Les crisis són purificadores, catàrtiques. Gràcies a elles a vegades podem captar el que és essencial, podem veure més clarament el que de veritat compta i en què hem de fer èmfasi. Una persona que s'aixeca al matí sabent que aquest serà el seu últim dia, l'omplirà de la màxima autenticitat.

--Home, tampoc cal arribar a aquest extrem...

--Recomano l'exercici. Viu el dia d'avui com si fos l'últim. No deixaràs de dir les coses que hagis de dir. No deixaràs de mostrar els afectes que hagis de mostrar o de retrobar-te amb els éssers estimats. No deixaràs d'escoltar la música o llegir els poemes o contemplar el que pot embellir aquest dia.

--Estem a favor de la bellesa.

--La bellesa té un significat que va més enllà de l'aspecte físic. Bellesa i bondat formen una unitat. De fet, el que fa que la vida mereixi ser viscuda és la bellesa que un pugui captar a través d'ella. I la bellesa es capta a través de moltes eines: la música, la lectura, un paisatge, una cara o la tendresa d'un nen. La bellesa és aquesta experiència en què l'instant té plenitud, harmonia, una espècie d'unitat, d'equilibri de les formes.

--¿I la vida en si mateixa no és bella?

--La vida per se no és bella: a la vida hi ha bellesa, però també hi ha molta lletjor; hi ha bondat i maldat, i buit. L'antídot del buit no és l'evasió, ni el fàrmac, ni el bufó que entreté, sinó l'aposta per l'autenticitat. O sigui, viure d'acord amb el jo. Una persona viu autènticament quan intenta fer de la seva vida un projecte personal. No simplement una rutina per cobrir les necessitats primàries, cosa que hem de fer tots, sinó que intenta fer de la seva vida una obra d'art. No admet que la seva vida tingui un guió escrit.

0 Comentaris